Jove Guàrdia Pallaresa

La roigesfera i iloveiu en van plenes. Molts companys i companyes de la família transformadora han opinat sobre els fets de dimecres per la tarda. A mi m'està costant molt, i de fet encara estic consternat per l'ocorregut el dimecres passat. Em considero en l'obligació de trencar el meu particular silenci, i donar una opinió que no la puc sinó fer des de l'honestedat i la coherència amb l'ideari que les organitzacions socials de l'esquerra transformadora defensem.

Primer, condemno i rebutjo l'actuació dels agents de la brigada mòbil del cos dels Mossos d'Esquadra. Una “policia democràtica” no està autoritzada a actuar sota cap circumstància de la manera com ho van fer dimecres (a no ser que es decreti l'estat d'excepció). Barcelona va viure persecucions des de la Via Laietana a l'altura de Jaume I fins a l'Arc de Triomf per una banda, i el carrer Pelai per l'altra. Sense parlar de les actuacions ja sofertes al mig-dia a l'altura del Palau Robert o a primera hora davant del rectorat de la Universitat de Barcelona.

És inadmissible que es produeixin fets com aquests. Tot i això, hem comprovat que el cos dels Mossos d'Esquadra no és un model de policia de proximitat, ni res. Per això cal una resposta política contundent. I aquí és on la meva segona consternació és produeix. Mentre s'estava perseguint als estudiants que clamaven explicacions per l'ocorregut a primera hora del matí davant la seu del Comissionat d'Universitats, al Parlament de Catalunya hi havia Ple. Algun diputat o diputada va ser prou decent per trencar l'ordre del dia establert i clamar per una acció política del que estava passant a l'altura de la Diagonal? Cap ni un. El ple es va produir tal i com estava previst, seguint el guió.

La primera resposta governamental va arribar moltes hores després, a través del seu màxim responsable, el conseller Saura, que mostrava la seva preocupació davant els fets i anunciava que s'obriria una investigació sobre tot l'ocorregut. Massa tard. Perquè el dimecres a la tarda-vespre molta gent ens vam preguntar on eren els representants polítics. Perquè no deien res? I aquest sentiment de soledat, de desemparança és tristament molt profund. Després, a les pròximes eleccions una de les preguntes que ens farem serà entorn la participació, i la desafecció d'un percentatge elevat cap als processos democràtics de presa de decisions. I no m'estranya que passi, perquè quan més necessites una resposta per part del govern, aquesta no arriba, i quan ho fa, malauradament ja és massa tard.

Amb aquesta reflexió no pretenc situar al conseller Saura, ni al govern d'entesa, com a instigadors de l'actuació policial. És impensable, com diuen companys de la roigesfera, imaginar-se a Joan Saura mòbil en mà ordenant la càrrega policial. Com també és impensable que el govern d'entesa no reaccioni de forma contundent davant l'actuació vexativa dels Mossos d'Esquadra. Malaurdament, al meu parer el govern d'entesa no a reaccionat com s'espera d'una govern progressista. Aquest és el principal desencadenant de la desesperança. Com s'apunta en el comunicat que en la tardança del dijous va emetre Esquerra Unida i Alternativa, el govern d'entesa se sustenta sobre una base electoral popular, i necessàriament cal que garantim una política allunyada de despatxos i passadissos, i propera amb la gent que ens atorga la confiança per governar.

Sóc plenament conscient de les interioritats que aquests tipus d'esdeveniments desencadenen. I de la necessitat de recolzar el govern d'entesa per avançar en el full de ruta de la Catalunya progressista. Però no a qualsevol preu. Precisament per empoderar el govern d'entesa i la seva base social, era necessari que la resposta del conseller d'Interior hagués estat immediata i contundent. Lamento profundament que una vegada més pesin més els tacticismes partidistes davant l'honestedat. Joan Saura no ha respost com s'espera que ho faci un conseller d'un govern progressista i d'una formació transformadora.

Sóc plenament conscient de la necessitat de pensar fredament en com gestionar un cos policial el qual demostra ser expert en autoritarisme. I com gestionar-ho tenint en compte també la falta de respecte que el mateix cos mostra davant el govern legítim de la Generalitat de Catalunya. I em reitero, cal una resposta i acció política immediata i sincera. M'avergonyeix veure com l'institucionalisme passa per sobre qualsevol ideari.

Punt i a part es mereix la facilitat amb que es deslegitima actualment al moviment estudiantil, partint d'adjectivacions de moviment minoritari, violent, no-democràtic, etc. Els mitjans de comunicació durant els últims quatre mesos no s'han cansat de pronunciar els mateixos adjectius, dia rere dia. I em preocupa veure que aquest estat d'opinió hagi quallat fins i tot en la gent d'esquerres i es reprodueixi el mateix discurs.

És minoritari sí. És suficient aquesta condició per deslegitmar les seves propostes? Si la resposta es afirmativa faig una crida a tota la gent de l'esquerra transformadora a abandonar automàticament aquest moviment polític i social, per minoritari.

Sempre hem estat minoritaris, però aquesta no ha estat mai una condició suficient per tancar la barraca, mentre les propostes formulades siguin d'abast general. No em sembla correcte per tant deslegitimar amb tanta facilitat les persones que prenen partit dins la universitat i s'organitzen (ja sigui en assemblees, organitzacions sindicals o delegacions d'estudiants). Una cosa ben diferent es que s'estigui d'acord o no en el procediment que executen, i es totalment lícit que hi hagi opinions a favor i en contra.

Què està passant als equips de govern de les universitats públiques de Catalunya? A que es deu aquesta dosi d'autoritarisme des de diversos rectorats? UAB, UPF i ara UB, universitats governades per gent d'esquerres que acaben trencant qualsevol pont de negociació i diàleg, emparant-se en la definició dels estudiants com a moviment violent. Pelai Pagès, de la Facultat d'Història de la UB precisament apuntava ahir en una carta la frivolitat del rectorat en tot aquest assumpte, i la penosa gestió per part de l'equip de govern de la UB en el tram final de negociació amb els estudiants tancats a l'edifici històric de la UB. Recordava que ni tant sols en tota la revolta estudiantil de solidaritat amb els Joglars, la Universitat no tancà les portes. Recordava les intromissions de la policia franquista dins la Universitat sota l'excusa d'una minoria violenta, per fer callar les veus crítiques al règim dicatorial. On queden els demòcrates? On queda el libertas perfundet omnia luce?

No vull perdre l'esperança en que és possible, perquè és necessari, continuar avançant en el canvi per fer realitat el projecte de la Catalunya progressista. I entenc que aquest projecte només és possible donant continuïtat i estabilitat al govern d'entesa, i sobretot a la coalició transformadora. Però aquesta premissa no és condició suficient per fer com si no passes res, tot al contrari, aquesta premissa hauria de ser d'obligat respecte, i per tant condició necessària per actuar amb corresponsabilitat sobre tot el succeït.

Per tot això, avui és el tercer dia de la vergonya arrossegada, que com jo, la majoria de militants de l'esquerra transformadora estem sentint. Les bases estant parlant clarament, apostant per el que sempre diem: per ser moviment polític i social. No vull respostes de despatx, vull respostes honestes, i entenc que molta gent espera el mateix per poder aixecar el cap i continuar caminant, perquè tenim la motivació, la força i la raó!

Salut i bon treball!