Jove Guàrdia Pallaresa

“Lluís xato! Ahir vaig estar a la tancada dels estudiants. Això com va?”. Aquesta va ser una de les llargues converses que van acabar en discussió (amiga, sempre amiga!) entre jo i tu, recordes?. Mentre parlàvem del Pla Bolonya avançàvem cap a Urquinaona amb els pocs concentrats que ens trobàvem a Plaça Universitat per la Plataforma Aturem la Guerra un 22 de novembre del ja passat 2008.

Feia dos dies ens havies enviat la convocatòria per la propera assemblea de l'eixample. Era urgent reunir-nos per valorar els diferents conclaves de la nostra família, primer el de casa nostra amb la Va assemblea d'EUiA, i també per la “movida” madrilenya i la IX assemblea federal d'IU. Però hauríem d'esperar perquè aquell dimarts – sempre ens reunim en dimarts - era imprescindible ser un altre cop al carrer per sumar forces contra la violència de gènere. I el dimarts sota la pluja ens vam tornar a trobar a Plaça Sant Jaume, també amb la Maria tota riallera i més companys i companyes de l'eixample i altres indrets i barrets, aguantant el fred d'aquell vespre. Va acabar fent un amago de nevada i tot!

Aquests últims quinze dies, davant l'ofensiva del govern d'Israel al poble palestí, amb la complicitat de tots aquells governs que mantenen pactes de col·laboració amb ell, als carrers de Barcelona i d'altres indrets del país hem sortit per pronunciar el nostre rebuig a tals atrocitats. Tu ja no has pogut ser-hi, no per discernir sobre la convocatòria, sinó per impossibilitat. Tanmateix et veig entre la nostra gent, a la Plaça Sant Jaume, sumant-te al crit de la multitud per la pau.

Vaig coneixe't en aquell viatge a Elna organitzat per la Fundació. Abans t'havia vist, molts cops, en molts llocs diversos, però no et coneixia. Aquell viatge em va ensenyar molt i també em va permetre conèixer companys i companyes, com ara tu. Vam riure molt, sobretot a l'autocar, entre acudits dolents i algun de bo, o el cançoner del Quim i el Jube.

Però l'element diferenciador, per molt que et queixis, va ser La Pobla. Poble conservador com tu deies. Aquesta va ser la primera discussió, i com vam discutir! Fins que em vaig donar compte que tot i els 40 anys que feia que no hi posaves un peu, sota les ulleres hi havia una mirada còmplice.

La intensitat amb la que he afrontat el 2008 ha traspassat alguns moments fronteres que sempre hauríem de cuidar adequadament. Sobretot quan degut a la inexperiència o la falta de comprensió et fan prendre postures que tant sols poden portar a grans precipicis. Feia pocs dies, encara al desembre de 2007 amb la Joventut organitzàvem l'acte d'homenatge a la Revolució d'Octubre. Tu hi vas venir, i també intervenir. Menuda intervenció! Al cap d'uns dies, ja al gener del 2008, i en una de les meves primeres assemblees de l'eixample, vaig sortir d'allà tot emmurriat. Pujava caminant per la Via Laietana i vaig trucar-te. “Alvarito. Encara ets a Aiguader?” Estaves a l'autobús marxant cap a casa. Però vam quedar davant del sindicat per anar a fer un cafè. El que va durar el tallat va esdevenir una classe de formació política magistral.

Van venir les eleccions generals, les campanyes pels mercats del barri, les post-eleccions i la campanya de recollida de signatures contra la llei electoral, acompanyada d'una nova discussió – amiga com les demés – sobre la forma de la campanya en sí, davant l'Ateneu del Fort-Pienc.

El primer de maig d'aquest 2008 no vas ser-hi perquè vas viatjar a Cuba. Quina il·lusió. I quantes converses sobre aquesta petita illa caiman que ens hem creuat en poc temps. Ara han celebrat el 50è aniversari de la Revolució, sense focs artificials. Els huracans de final d'estiu van situar a la pàtria rebel en una situació difícil. Durant aquests sis mesos milers d'estudiants han estat dedicant treball en la reconstrucció del país, acompanyats de treballadors i treballadores, del veïnat, militars i tot tipus de voluntariat. I la premsa occidental que hi diu? Si no és per una cosa és per una altra! Ara resulta que l'austeritat de l'acte és signe de fracàs de model social! Ja, que si hagués tirat coets la bronca hauria vingut per la ostentació o “despilfarro”.

Repassar l'últim any, m'obligava a fer-ne una lectura compartida amb tu. Els mítings electorals en espais del tot pomposos. Et vaig estar observant en aquell míting durant força estona. Estaves assentat a les darreres butaques del Palau de Congressos, ben atent al que deien des de la tribuna. Se t'escapava una mitja rialla a estones. Però en acabat, foties unes hòsties picant de mans que donava gust de veure. Picaves tant fort que pensava que acabaries fent emmudir aquella sintonia postmoderna amb gust de vent que acompanya els decorats verds.

Costa mantenir la serenor política molt sovint. És molt senzill llençar-ho tot per la borda, i repicar de peus com la canalla mentre es vagi cridant que d'aquesta manera serem els més comunistes i els més purs. I és gratuït titllar de reformistes, partit burgès o socialdemòcrates als comunistes catalans per la feina duta des d'espais unitaris. L'Àlvar, sense aixecar desmesuradament la veu – amb el to fort perquè és del Pallars i aquí xerrem fort – els miraria a través de les seves ulleres i amb un riure sorneguer els hi diria: companys, ens trobem al carrer, caminant junts, lluitant avui pel demà!

Fins sempre company!