Molts colors, del verd del pi, els txops i les pastures, del groc dels camps “d’aufalç”, del morat dels Rocs de Queralt i el gris de les penyes de Collegats, fins arribar al blau genuí de l’estany de Montcortés. El Pallars, un país de muntanya on es barreja tradició i modernitat, lo nou amb lo més vell.
Aquí és on hem nascut, crescut i sobretot viscut molts. I d’aquí és on molts també hem vist i veiem com anem i van marxant. L’estiu al Pallars és alegria. Tot torna, i sembla que no pugui ser, que al cap d’un mes, on hi havia rialles, curses amb bicis amunt i avall del carrer, bancals plens de cabanes fetes amb la imaginació dels set anys... s’acabi, i només quedi com a record quatre fustes entre dos arbres. Però aquest només n’és un, dels molts Pallars que existeixen. I cada vegada se’n van creant més, amb la impotència dels primers que veuen com el canvi destrossa la quotidianitat. Però ja hi haurà temps de parlar sobre cada un d’ells.
Amb una població que amb prou feines arriba als 18.000 habitants, el Pallars s’estén des del congost de Terradets, frontera natural amb la Catalunya moderna fins als pics més alts del Pirineu català. La Pica i Verdaguer ens observen amb preocupació, i la font de les Bagasses continuaria plorant, si no fos perquè ja quasi no li queden llàgrimes. Partit per la meitat, construint-ne així dos germans bessons, el Sobirà i el Jussà, renyits pel congost de Collegats que els obliga a mirar cap a diferents espais, intenta viure i sobreviure als esdeveniments. La unió fa la força, i per molts Jussà’s o Sobirà’s que vulguin traçar, de Pallars sempre n’hi haurà un, el dels qui siguem a prop o més lluny recordem aquella olor a terra humida i la brisa del Fogony. Sempre en la memòria.
Ara, a l’estiu, és temps de festes majors. Cada cap de setmana entre juliol i agost n’hi ha com a mínim una pels diferents pobles. Realment no és així, però el poble a mesura que veia com els seus fills anaven marxant per poder fer-se grans, van haver de buscar una altra data per celebrar la festa major. Quin sentit tenia continuar fent festa major al més de novembre, abril o març, quan els de casa no podien ser-hi? Solució: buscar una data per l’agost quan tothom té vacances. I, au venga pues! Que és temps de festa major! I la població es triplica.
Sembla ser, que del Pallars se’n té una idea paradisíaca: d’harmonia amb la natura, tranquil•litat, silenci i tamarros fent de les seves. Tant debò! De fet, d’aquesta idea se’n va intentar fer bandera, fins al punt que de dalt a baix de la Vall Fosca i la Vall Ferrera es van col•locar fa algun temps uns cartells on hi deia: "Aquí és on s’escolta el silenci". Però aquest silenci ja fa massa dies que es va trencar de la forma més barroera possible, a cops d’excavadora i soroll de grues amunt i avall. Faltaven cases per tots aquells que van veure en aquest indret un espai de relaxació, durant els 10 dies que venen per aquestes terres. I les hi van fer. I van arribar els nous amos, que durant l’hivern tenen el telecadira a peu de “caseta rural preciosa” i a l’estiu pugen a practicar el trekking, ràfting, ponting i variants del -ing. I encara és hora que es digui correctament noms com Àreu, Esterri d'Àneu, La Pobleta de Bell-veí o Amitges. Si us plau reivindiquem la precisió dels nostres topònims. Tot i això, els del -ing tampoc els dibuixarem aquí com el papus, perquè a base dels -ings més d'un hem pogut continuar dient això de: jo, del Pallars! I més d'un, arrel del -ing realment hi ha trobat un espai, no tant de relaxació, com de treball per una altra cosa, diferent.
Avui aquest poc de tros del meu país. I pas a pas intentaré anar aprofundint en ell, fins que ja no puguem entrar-hi més, fins al fons de la cova del Serpent. Mai tant que se’ns mengi abans!
.jpg "Avant, òrgan central del PCC")
