Prou de paisatges bucòlics, prou d’imatges de postal. Ara toca parlar d’allò realment important, i que fa d’un poble un espai que molts el tenen per idíl·lic. Parlem de les relacions socials. Tant per lo bo com per lo dolent. Un poble, una organització específica, un nus comunitari fet d’espart.
Barcelona, la ciutat, per molts de nosaltres als disset anys era sinònim de llibertat. I segurament ha estat així. Aquella sensació d’asfíxia col·lectiva va anar desapareixent a mesura que coneixíem nous móns. És difícil d’explicar el que sent un adolescent, ja per sí amb el cap fet un embolic per les pressions a les que se l’exposa, sumant-li la particularitat de viure en un medi rural (correcció tècnica, per molt estúpida que pugui semblar). El que no penso fer es parlar pels qui avui es troben en aquesta situació, com tampoc ho faré per amb qui vaig compartir experiència. Senzillament explico un cas particular, des de l’amplitud de mires.
Als catorze anys marxàvem, buscant nous espais. Pobla se’ns començava a fer petita. Les llargues tardes a l’Astoret jugant a cartes i veient passar el temps amb tranquil·litat creava un clima que per a qualsevol xaval acaba sent insuportable. Precisament aquesta quotidianitat era un dels catalitzadors suficients per despertar la imaginació i buscar alternatives. Massa cops identificaves les colles per aquella activitat en la que s’havien aficionat. Tot i això, el cap de setmana sempre seria diferent, per massa motius. El principal: tornaven els que eren fora. Una enveja sana, creient-nos que estava a les nostres mans poder fer el mateix. Mentrestant, tan a La Pobla, com a Sort o més avall, per terres planeres, anàvem descobrint coses noves.
Ara t’ho mires amb perspectiva, des de l’altre cantó, i comprens la ingenuïtat. Primer pel fals mite lligat al mèrit acadèmic. Aquí sembla que qui no marxa de Pobla (per estudiar, és clar! I per tant per anar a la Universitat) està perdut. Hauríem d’estimar-nos més a nosaltres mateixos, i escoltar-nos més per aprendre a respectar. Aquest és el vertader mèrit, saber entendre el que passa, comunicar la teva opinió i compartir el bagatge que ens proporciona les diverses perspectives sobre un mateix concepte. Davant el respecte a l’estigma, diguem ben fort: i què! El vell refrany que deia “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” ja no serveix, perquè la pols apareix sense necessitat d’anar a l’era. Però estem preparats, i que vingui, que coi!
Amb quinze, setze o disset anys n’estàvem farts, o senzillament ens n’afartàvem, d’aquella “pressió” sostinguda a l’aire. Els veïns ens miraven, la gent xiuxiuejava, fessis el que fessis i com ho fessis, series blanc de l’opinió pública. Segurament hi haurà part de veritat en tot això, i no ens n’estarem de criticar (constructivament) l’afany per saber de la vida del veí del davant. Però igualment trencaré una llança a favor d’aquest xiuxiueig.
Diferenciem entre conèixer per ubicar, per cortesia, per interès i curiositat, per simpatia, per afinitat o amistat, etcètera, del tafaneig, de la malícia, de l’espieta o el bocamoll, de la gelosia i de la malababa. Són conceptes completament contraposats. En les relacions interpersonals, sobretot en un poble, massa sovint la frontera és extremadament prima. Amb moltíssima facilitat es pot llençar la cavalleria per sobre d’algú, empastifant-la i deixant-la irreconeixible. El parlar per parlar és una cosa que al Pallars mai s’ha considerat virtut, sinó tot al contrari, aquell qui parla més del compte tard o d’hora s‘acaba descobrint ell mateix. No és de fiar. Tot i això, massa cops el poder ha fet males jugades. Tronades considerables han caigut sobre més d’un o una. Després el temps ha posat les coses a lloc, ha aclarit. Però el mal ja ha estat fet. Com dèiem abans, pols que et ve tot i no haver embrutat.
Molt diferent de la predisposició que tothom (els qui som de poble) tenim per conèixer de l’altre. És una característica peculiar, que s’adopta per el tipus de “socialització” a la que estàs exposat. Simplement, i dit ras i curt, el que ens coneguem entre nosaltres a partir de compartir un mateix entorn, serveis, problemàtiques o celebracions fa que les relacions mantinguin un grau d’intensitat molt més accentuat. Processos com els de les relacions entre diverses promocions són prou clarividents per entendre de que parlem. No es només compartir escola durant sis, set o catorze anys. És molt més que això. Perquè fora de l’escola hi haurà el camp, on estàvem jugant cada tarda, o els dissabtes de l’EPS, o més endavant els dissabtes del CEPS. Seran les primeres Mones amb la colla, per acabar a Sant Miquel amb les galtes vermelles. Més endavant, els caps de setmana, explorant la nit, i compartint els descobriments amb qui feies boles de plastilina dotze any enrere. Fins arribar als divuit, vint o vint-i-dos, en que aquest coneixement, es tradueix en amistat, més o menys intensa, però el cert és que hi ha amistat. I ens trobem tot tipus de gent al voltant d’una taula, immensa per cert, que individualment serem molt diferents els uns dels altres, però que compartim un lloc comú que provoca que aquesta connexió avui sigui possible. Per tot això i més, jo continuaré preguntant, per saber com està aquella gent que tan m’ha fet riure, com també enrabiar.
Són nusos d’espart, forts, però al mateix temps malparits, perquè de tant en tant deixen alguna mà feta caldo. Però amb delicadesa i paciència pots arribar a entendre perquè l’espart resisteix. La clau es troba en la voluntat per entendre. Si la predisposició a conèixer no existeix, serà difícil lligar bé entre cordes, molt probable que el bocamoll surti del cau i acabi sent allò que ha demostrat, una persona que no té paraula, tafanera, maliciosa. No es qüestió de deixar-se trepitjar tampoc, no és això el que dic. Aquí parlo de bondat (en temps de guerra), d’intercanvi o inclusió. Els
ciutadans que s’encaparren a proposar canvis sense haver entès; que continuen en període vacacional, jugant amb el poble com altres ho fan amb la llengua, malauradament els hi està costant entendre.
Tot sigui per La Pobla, per fer-ne una fotografia dinàmica d’una de les moltíssimes històries que se’n poden explicar.
.jpg "Avant, òrgan central del PCC")
ohhh!!!
Què em faràs caure la llagrimeta!!
Entre mocs, son, un mal body d'haver dormit a l'alsina i tantes cosetes buniques escrites...
Què bunica que és Pobla!! I què bunics que som natres!!
p.d: això de ciutadans a que olora?