Jove Guàrdia Pallaresa

Un espai obert a la reflexió, la crítica i el debat.

Novetats
La Jove Guàrdia Pallaresa avança i a mesura que passa el temps, ella també es transforma, buscant noves formes de presentar-se en públic, i adaptant-se al seu context. Perquè res és immutable, perquè els coses estan subjectes al canvi
La cita
"les dones treballadores lluiten per la causa comú de la classe, mentres que al mateix temps detallen i posen en qüestió aquelles necessitats i les seves demandes que les afecten més directament com a dones, mestresses de casa i mares (...) Aquestes necessitats de les dones treballadores són part de la causa del proletariat com a classe."
Aleksandra Kollontay (Александра Михайловна Коллонтай) Escrit del Dia de la Dona, 1919.
Mirades del Barri
  • Sobre el nacionalisme
  • Les campanes encara toquen
  • De lo meu Pallars
  • Presentació
  • Reflexió
  • Tast poblatà
  • La paraula ja dita
  • Miquel Martí i Pol: Aramateix
  • Joan Salvat-Papasseit: Res no és mesquí
  • Espriu vs. Pere Quart
  • Maria-Mercè Marçal: Desglaç
  • Pere Quart: Corrandes de l'exili
  • Joan Margarit: Perdiu Jove
  • Joan Brossa: L'església catòlica espanyola
  • Joan Maragall: Oda a Espanya
  • Salvador Espriu: XVI, Llibre de Sinera
  • Maiakovski: Poesies inacabades
  • Vicente Huidobro: Las ciudades
  • José Martí: XXXVIII, Versos sencillos
  • Notes bensonants
  • Enderrock
  • La Llum: música del País Valencià
  • Muscat, diari de la música en català
  • Rock català
  • RXI: música compromesa
  • IRC-Catalunya TV (20vint Ràdio)
  • 25 abril 2008
    WA YEAH
    La tieta Josefina no se’n sabia avenir. “Tots aquests desgarbats, cridaners, ganduls i despreocupats de tot, passejant-se per aquí! Pocavergonyes!” remugava mentre s’ho mirava des de la llotja que molt cristianament pagava any rere any. Ella, que des del petit balcó particular havia entès la vertadera grandesa de les coses, que havia aprés com fascinar-se davant un Haydn, un Rimski-Kórsakov o un Mozart. Que adorava Verdi i la Béla Bartók. Perquè aquella era la seva condició i la seva creu. Ja ho deia “la gent com nosaltres tenim una gran responsabilitat, nosaltres som la intel·lectualitat, l’avantguarda il·lustrada compromesa amb el país i n’hem d’estar a l’altura”. Clar que per a la tieta Josefina, “l’estar a l’altura” significava estar per sobre de tot.

    Per la Bea, aquella nit era una nit especial. Mai havia estat al Liceu. Però un concert com el que s’esperava no se’l podia perdre. Sabia molt bé que el que es trobaria seria una excepcionalitat. I ho va comprovar just sortir del metro a les Rambles. El vestíbul del Liceu era a vessar de gent. Però a diferencia d’una nit habitual, allà es trobaven a faltar els vestits carregosos, els penjolls feixucs, o les panxes ben alimentades. Davant les portes de Liceu hi havia una concentració de serrells rectes, camisses llampants i samarretes interlocutores. El modernisme expressat en la seva última versió.

    Mentrestant, la tieta Josefina ja s’asseia a la seva cadira. Sempre al mateix lloc, des del primer dia en que va anar al Liceu acompanyada del papà i la mamà. I des d’allà deixava fluir la seva imaginació. Se’n va fer un fart de somiar, fins que la mamà la feia tornar a la Terra dient-li “Josefina ves al bany a refrescar-te la cara que anem cap al Saló i amb aquesta fila es podrien imaginar qualsevol cosa!”. Al recordar això, s’aixecà i anà cap al bany.

    La Bea i els seus companys havien comprat unes localitats al primer pis. Tenien mitja hora llarga per tafanejar. L’ostentació exhibida en cada un dels petits detalls acabats amb extrema delicadesa no podia provocar altra reacció que la seva exclamació. Davant seu va aparèixer una porta de fusta més aviat fosca. Una senyora d’uns seixanta i molts anys la va empènyer i va entrar cap dins. Els lavabos! I la Bea s’hi va colar. Hi havia miralls enormes per tot arreu i el terra era de parquet. I allà, davant els miralls, una senyora s’arreglava. La Bea va prendre la iniciativa. Vostè ve habitualment al Liceu – li preguntà. Cada cap de setmana. Diria que no és el teu cas, oi maca? – respongué la tieta Josefina. La Bea es va sorprendre. No, jo és el primer cop que hi vinc. Realment impressiona molt. Quina sort. Així vostè deu haver gaudit de moltes òperes? – li digué la Bea. Moltes no. Totes – i automàticament se li activa la xuleta que tenia memoritzada des dels 16 anys – Verdi, Mozart, Haydn, Rimski-Kórsakov i la Béla Bartók entre moltes – i se la queda mirant per sobre l’espatlla. La Bea quedà meravellada. Quina sort – li digué. La titeta Josefina li etzibà – No és qüestió de sort. La meva gent tenim el compromís d’entendre i comprendre aquestes coses, per mantenir Catalunya en una posició intel·lectual acceptable.

    Vostè doncs sabrà que Mozart era maçó, o que el Va Pensiero del Nabucco de Verdi respon a la situació política de la Itàlia en plena explosió nacionalista. Sabrà també que Rimski-Kórsakov va ser perseguit i censurat pels atacs a la Rússia Imperial? O que la base de Béla Bartók es troba en les melodies gitanes, incorporant-les en la seva música?

    La tieta Josefina s’eixuga les mans i sortí molt cordialment dels banys. Quan arribava a la seva preuada llotja tornà a remugar. “ Pallussos, vosaltres heu aprés a parlar molt bé, però no enteneu el que significa ser la propietària d’una llotja al Liceu! Déu meu senyor, quanta indecència junta hi ha avui al teatre. Això és una violació, un atac, una ridiculització cap a la meva gent!”

    La “Royal Philarmonic 4 Quesos Orquesta” tocava, Antònia Font cantava i el públic responia a l’uníson: "Senyora, com sa pot imaginar tot això a jo me sua soberanament sa polla!"



    Anterior / Post-Catàleg
    posted by lluís @ 08:18   1 comments
    18 abril 2008
    Quan es diuen obvietats
    Us deixo amb un article sensacional. I perquè és sensacional? Senzillament perquè s'hi diuen obvietats. Malauradament en aquest país cal que surti algú de tant en tant a explicar-nos que el caballo blanco de Santiago es blanco. I quan aquest valent surt per dir senzillament el que hi ha, els demés correm a tapar-li la boca, perquè no volem acceptar el que hi ha, perquè és dóna l'extranya sensació que acceptar la realitat tingui una relació significativa en renunciar a unes idees, conviccions, creences o parres mentals. En canvi, l'entendre el que hi ha, al contrari del que pensen la minoria dominant, és el primer pas per entendre com avançar cap a una direcció determinada.

    El meu país és tan petit…
    per Vicenç Molina

    A la Terra també hi ha un país petit. En diuen Catalunya, segons que sembla. I és doble. D’una banda, hi ha la gent, les seves coses, les seves angoixes, els seus maldecaps, les seves vides, els seus desitjos, les seves idees, les seves opinions, els seus interessos… De l’altra, hi ha un país imaginari, inventat, fruit d’una mena de somni d’uns quants, que és el que surt als mitjans de comunicació públics –ràdio i televisió, preferentment-. Aquest darrer és un país encara més petit, amb les seves manies, les seves dèries, les seves il·lusions, les seves confusions, els seus errors i les seves mentides. Els primers, la gent real, els de veritat, són de tota mena. Vaja, que hi ha de tot. Els segons, la gent imaginària, la dels mitjans, només són nacionalistes. I, a més, bastant conservadors. Els primers -la gent- són més aviat progressistes i, quan hi ha eleccions generals, voten massivament al partit socialista des de fa trenta anys. Semblen prou d’acord amb la política d’avenç en les llibertats i els drets civils i socials de l’actual govern central. Molts d’ells l’han votat no tan sols per barrar el pas a la dreta cavernícola, sinó que, també, ho han fet amb ganes. I amb convicció. I no necessàriament pensant en termes territorials o en adscripcions comunitàries –com sembla que sempre fan els mitjans– No són gaire nacionalistes, en conjunt, perquè s’abstenen diferencialment –sempre– en les eleccions autonòmiques. Els segons –els mitjans– són més aviat conservadors, perquè sovint donen una imatge de la societat com si tothom fossin joves executius competitius, més aviat “esportius” –del Barça, això sí–, atrafegats per la feina i les segones residències, partidaris dels bolets i de les calçotades, individualistes, nerviosos, agitats… una mica com sortits d’alguna sèrie... De fet, fan programes d’economia i empresa. I no en fan cap de sindicats. Fan programes, també, en els quals es parla de religió –catòlica– i es retransmeten misses catòliques. I no en fan cap sobre la laïcitat. Parlen molt de productivitat, de competitivitat, de la borsa, de les inversions, dels mercats. És a dir, donen molta dimensió a valors i actituds de caràcter capitalista. A cada informatiu. I parlen molt poc de cooperació, de solidaritat, de justícia social... Ara, fa poc, hi ha hagut unes eleccions generals i s’ha format un nou govern. I han demanat l’opinió dels que –diuen- són els partits catalans. Ho he escoltat a Catalunya Informació: ho han demanat a tres partits que, entre tots, han obtingut catorze diputats, que han perdut vots, que no representen la majoria del que la gent –els primers- han votat. Aquests –la gent, no pas els mitjans- n’han votat molt majoritàriament un que n’ha tret vint-i-cinc. Com si aquest no fos català... I així anar fent... Ah! Nominalment, en aquest país petit que alguns s’entesten a voler fer més petit, hi ha un govern autònom d’esquerres. Això diuen. En els seus mitjans de comunicació, la veritat, això no es veu per enlloc. Serà que el partit que més voten els seus habitants sempre que hi ha eleccions generals –i que governa en la gran majoria dels ajuntaments- deu ser més aviat de Venus. Més aviat de Venus que no pas de la Terra, potser, si ens atenem a la pràctica informativa de les emissores públiques. De Venus, però, és l’emoció i el sentiment d’alguns valors compartits, perquè, per això, és dels enamorats. Els altres, entestats tan sols a marcar el territori i a concebir-se sempre dins d’uns límits petitets, estaria bé que també ho tastessin. I, potser, que miressin més enllà. Cap a Venus, per exemple.

    Publicat a Espai de Lliurepensament - FFG

    Anterior / Post-Catàleg
    posted by lluís @ 13:33   0 comments
    16 abril 2008
    PER LA UNITAT DEL MOVIMENT ESTUDIANTIL

    El que ara escric no ha de tenir més transcendència que la que cadascú li vulgui donar. En el meu cas, aspiro a poder mantenir un debat entre els companys i companyes que ens anem llegint, Així com situar alguns elements que al meu entendre són essencials alhora de fer una anàlisi completa de la crítica situació a la que aquests darrers dies s’ha arribat.

    Pels qui no situïn el sermó, a sota us annexo la última proposta formulada pel SEPC (Sindicat d’Estudiants del Països Catalans) al sí de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública).

    Començaré dient que al meu parer aquest document se’l pot considerar com un error amb majúscules. En aquest sentit, considero que cada una de les seves afirmacions falten a la veritat i debiliten línia rere línia al moviment estudiantil, de per sí sol sent un actor social poc representatiu, per no dir gens.

    Començaré també aportant una definició de la PMDUP com a instrument, que és com sis anys enrere vam entendre la PMDUP els qui llavors començàvem la nostra militància des de les universitats, i és com les persones que van encarregar-se de fer-la sentir ens van transmetre la idea.

    La PMDUP és aquell espai unitari no tant sols del moviment estudiantil de Catalunya, a expressió de les seves assemblees de facultat, campus, centre, sinó també a expressió d’aquells elements que juguen un paper clau i transformador des de la Universitat: sindicats d’estudiants, de professors i PAS. Aqueta és la idea de partida i així s’expressa en la carta fundacional de la PMDUP. D’aquí a la realitat dista i ha distat molt.

    En poques ocasions s’ha arribat a un consens ampli entre tota la comunitat universitària. El paradigma el trobem amb la campanya contra la LOU, on naturalment la conjuntura política va ser favorable a la cobertura mediàtica que se li va concedir. Però tot i això, és important situar que l’estratègia a seguir va ser treballada i consensuada entre l’AEP i la CEPC mesos abans de la gran manifestació sota la pluja. Era la reacció de la comunitat universitària a la dreta.

    Al ’96 (si no m’equivoco) la PMDUP va aconseguir una fita històrica, paralitzar la pujada sistemàtica de les taxes universitàries. M’atreviria a dir que és un dels pocs exemples recents on podem dir que no és va actuar en tant que reacció a quelcom, sinó com a acció transformadora. I la PMDUP va saber situar a l’agenda política un conflicte encara existent. Una proposta: no a la pujada de les taxes universitàries, paralització i progressiva disminució. És en aquest tipus de discursos on conceps aquest instrument com a agent aglutinador.

    Per què aglutinador? Perquè la PMDUP aglutina (Plataforma) en la reivindicació (Mobilitzadora). En aquest sentit també crec que esdevindria un error si la PMDUP no entengués que la seva funció és una: mobilitzar de forma unitària. No és estrany que la PMDUP busqui la suma de quantes més assemblees millor i poder coordinar adequadament les diverses accions. Precisament perquè la seva naturalesa és aglutinadora.

    Fet aquest repàs pels 13 anys d’història de la Plataforma passem a qüestions més delicades. Sobre el document i la seva incorrecció passo a enumerar punt per punt els errors conceptuals, estratègics, de contingut i continent que salten a la vista.

    Primer error: no s’entén què és i que implica la PMDUP, i és veu obvi quan llegeixes coses com:

    Àdhuc hi ha hagut un desgavell organitzatiu i un desgast considerable al si de la PMDUP que s’ha escenificat en qüestions com l’auto-atorgació de la figura dels portaveus, la periodicitat de les reunions, la dispersió de tasques que no s’han dut a terme, la no regulació del vot, la inestabilitat de les comissions o grups de treball, etc.

    La PMDUP avança gràcies als mínims comuns denominadors dels diferents col·lectius que en formen part. Precisament aquest és el factor que diferencia a la PMDUP del que podria ser un grup marginal, i per tant la situa com a peça clau per l’impuls del moviment estudiantil. A vegades no en som conscients, perquè tendim a observar la realitat des del nostre prisma local, però l’expressió de la PMDUP és única tant a l’Estat Espanyol com a Europa. I d’aquest tipus de coses un se’n dóna compte quan viatja i pot palpar com està el moviment estudiantil en altres indrets.

    En aquest sentit, un espai de suma no pot ser mai un espai executor, sinó que ha de ser coordinador. Les assemblees no poden estar únicament mirant cap a dalt i discutint sobre el que passi i deixi de passar a la PMDUP. Les assemblees han de generar treball en els seus respectius àmbits, perquè aquesta serà l’única via a través de la qual la PMDUP podrà sentir-se forta. Per tant reafirmem-nos amb la idea que a la PMDUP es busca el consens, es discuteix a partir de la feina ja feta i es treballa en base a uns objectius concrets: mobilitzar a la majoria de l’estudiantat.

    Segon error: el document porta una missatge implícit prou destructor, que va en la línia del darrer discurs del SEPC, on la divisa “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres” és el seu punt de partida i d’arribada.

    Es demana aglutinar l’energia del moviment estudiantil, però es demana al mateix temps la segregació de la PMDUP en base a prejudicis. S’acusa a l’AEP de reformista. Jo fa temps me’n vaig declarar públicament de reformista, ja que si d’aquelles persones que el que plantegen a un govern, administració o similar és que és derogui X, és neutralitzi Y i a partir d’aquí s’avanci per Z se’ls hi diu reformista jo també ho vull ser. I desenganyem-nos, la PMDUP no és reformista també? És el que té la reivindicació. El problema no és si s’és més o menys reformista, pur, esquerrà o esquerranós. El problema es troba quan del reformisme en fem un símbol corporativista en comptes d’utilitzar-lo com element transformador. I davant d’això, al meu entendre el SEPC l’utilitza totalment de forma corporativista.

    Una altra cosa completament diferents es acusar a certs agents de formular un discurs contrari al de la PMDUP. Quan llegeixo aquest tipus de coses el primer que em ve al cap és els Monty Python i la seva sàtira a “La vida de Brian”. I tota aquesta jugadeta no té altra finalitat que, i perdó per l’expressió, mirar a veure qui la té més llarga.

    Les assemblees des del meu punt de vista estan desorientades principalment perquè fixen gran part de la seva activitat en la PMDUP. Però és una fixació que es produeix per inèrcia, sense acabar d’entendre perquè cal participar-hi. I aquí torno a la idea que fa falta més treball local per després poder coordinar alguna cosa. Aquesta inèrcia provoca que després s’acabin legitimant actuacions que transcendeixen els acords pactats de forma unitària, que hi hagi qui una vegada més capitalitzi la reivindicació que ara se li diu PMDUP, com per altres coses alienes a la universitat es deia Estudiants contra la Guerra, Estudiants contra la C.E. L’important no és el com s’és, l’important és el seu desenvolupament, el fer per arribar amb més o menys èxit a ser. I malauradament, el BEI, la CEPC, i en menor mesura l’Estel, i ara el SEPC coincideixen (en termes generals, sense entrar a fer una anàlisis minuciós del que passa a cada campus i la relació entre les diverses organitzacions en cada campus/facultat) en l’actitud davant la Plataforma i les assemblees: primer són ells, primers les seves sigles, la seva capelleta.

    Com molts altres marcs, es corre el perill de quedar-se encallats en discursos grandiloqüents, que són els que més joc fan a la dreta. Davant una ofensiva neoliberal cal praxis combativa com diu el document, certament. Però aquesta praxis passa a ser revolucionària i per tant transformadora quan sap ser hegemònica. En aquest sentit es reclama un mirada retrospectiva i tornar als primers temps de la LOU. Hi estic totalment d’acord. Perquè això passa per tornar a situar el finançament com a peça angular i reprendre els documents de “L’Alternativa Universitària” a partir dels quals es generaven els consensos i s’establia la relació dels diferents col·lectius respecte el marc comú que era la PMDUP. Senzillament es demanava el reconeixement d’aquest document com a full de ruta. Per això podem parlar d’una PMDUP segurament més representativa de l’estudiantat.

    Per acabar, la incoherència del document presentat pel SEPC és excepcional i esperpèntica. Una proposta de regeneració del moviment estudiantil, on comença fent una alegoria al treball unitari, on continua titllant segons el seu varem de traïdors a una organització gens prescindible, i que acaba sense ser proposta ja que afirma que sigui A o sigui B, el marc unitari ha d’estar regit a les seves demandes i als seus objectius, tot això junt a part de traspuar l’infantilisme esquerranós criticat per Lenin, provoca que en comptes d’avançar per una regeneració del moviment estudiantil, capaç d’articular propostes, ben coordinat i amb una base forta, s’estigui perdent el temps. I és que la paradoxa ja és total, l’agenda ja no la marca ni la dreta, l’agenda l’està marcant organitzacions per sí en comptes de para sí.


    Regenerem el moviment estudiantil

    Aturem Bolonya!

    Proposta del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans al moviment estudiantil de les universitats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

    Introducció

    El moviment estudiantil barceloní ha fet un salt qualitatiu en el darrer curs que s’ha traduït en una major presència i incidència social, un major ressò mediàtic i uns vincles amb altres sectors de la comunitat universitària i moviments socials.

    L’augment de la sensibilització i difusió, una gran lluita ideològica amb els partidaris de la privatització, com també l’agitació i l’increment de la combativitat han sigut fruït del treball unitari, malgrat un seguit d’adversitats, des de la repressió policial a la ambigüitat discursiva, les conseqüències de les quals han pogut ser minimitzades.

    Ens trobem actualment en un punt clau de la lluita contra el Procés de Bolonya i és ara quan cal fer un esforç major per aturar els nous Plans d’Estudi. Ara més que mai hem de concentrar les nostres forces, mantenir la iniciativa i l’ofensiva. Aglutinem l’energia del moviment estudiantil.

    L’oposició a l’aprovació dels nous plans que es començaran a aplicar poc a poc al 2008-2009, però completament al curs següent, han de ser la punta de llança del moviment i l’estratègia a seguir cal traçar-la entre tots. De la mateixa manera tots hem de tenir una veu pròpia al discurs i a les contraparts amb rectorats i administracions.

    La privatització de la universitat no permet discussió, sinó treball i lluita. El context dels moviments estudiantils d’arreu d’Europa és d’oposició frontal a Bolonya (Fòrum Europeu d’Estudiants, procés aturat a Grècia, subversió a Perpinyà, etc.) i això ens ha d’esperonar en la lluita per aconseguir aturar l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior.

    Cal mantenir la unitat de les assemblees vers una oposició frontal i inequívoca al Procés de Bolonya. Alhora és necessari rebutjar l’ambigüitat, la confusió, les postures properes al “sí crític”, la passivitat front les administracions i els sindicats grocs i el fre a la combativitat. I es fa latent sumar esforços per seguir generant entre tots la lluita del moviment estudiantil, tot construint les eines necessàries per desenvolupar aquesta lluita, de forma democràtica i eficaç; assembleista i combativa.

    Àdhuc hi ha hagut un desgavell organitzatiu i un desgast considerable al si de la PMDUP que s’ha escenificat en qüestions com l’auto-atorgació de la figura dels portaveus, la periodicitat de les reunions, la dispersió de tasques que no s’han dut a terme, la no regulació del vot, la inestabilitat de les comissions o grups de treball, etc.

    La manca d’un funcionament clarament establert ha provocat estratègies de desembarcament, decisions antidemocràtiques i premeditades que són incompatibles en un moviment assembleista i de base.

    Hem d’assumir l’herència i l’acumulació d’aprenentatge de generacions del moviment estudiantil, i alhora saber respondre a les necessitats actuals. En el moment de gran transcendència en que ens trobem cal disposar de les eines adequades. Creiem que es fa imprescindible una regeneració positiva i eficaç de l’estructura del moviment estudiantil.

    Proposta

    Aquests elements són, primer de tot, les assemblees de facultat o campus amb les quals el SEPC reafirma el seu compromís en el treball unitari per consolidar el seu paper com a contrapoder dels estudiants a les universitats públiques.

    D’altra banda a nivell suprauniversitari, i en relació amb les reflexions anteriorment exposades, des del SEPC presentem la següent proposta:

    · Iniciar un debat al si del moviment estudiantil per construir un nou òrgan de coordinació que doni resposta a la conjuntura actual. Aquest nou ens ha de recuperar la il·lusió i la capacitat de mobilització del moviment estudiantil per respondre als atacs que pateix la universitat pública i catalana, com es feia en la primera època d’oposició a la LOU.

    · Vertebrar un discurs clar i contundent contra l’aplicació del Pla de Bolonya amb una praxi combativa capaç d’assolir els nostres objectius.

    · Per poder desenvolupar la proposta cal que el nou òrgan es doti d’un funcionament clar des de l’inici, per tal de garantir la transparència en les decisions i la participació i democràcia internes. Per què això sigui possible, cal la implicació activa i constant dels agents membres. Aquesta constància ha de permetre el correcte funcionament dels marcs tècnics de treball i una periodicitat ajustada a les necessitats del moviment estudiantil. Cal evitar el desànim que el mal funcionament actual de la PMDUP ha provocat a les assemblees i al moviment en general. L’organització interna, l’estratègia conjunta d’oposició a Bolonya, el disseny tàctic i el nom si s’escau d’aquest nou projecte s’establirà entre els agents participants des de la base, amb transparència i democràcia.

    Tanmateix creiem que la participació de l’AEP i d’organitzacions amb un discurs similar en aquest ens de coordinació és incompatible amb l’oposició frontal i inequívoca a Bolonya i per desenvolupar la línia combativa necessària.

    L’AEP ha intentat frenar les mobilitzacions els darrers dos anys, l’exemple el tenim a la gènesi del passat 15 de Novembre de 2007, diluint el discurs d’oposició frontal a Bolonya per convertir-lo en un “sí crític” incapaç de respondre efectivament a la mercantilització de la universitat pública. Aquest possibilisme ha anat acompanyat de formes conciliadores i negació de la combativitat. La participació de l’AEP en aquests espais dóna oxigen a l’ambigüitat, les institucions que apliquen l’EEES i el sindicalisme groc que hi col·labora. Això és causa del seu alineament amb les organitzacions juvenils d’Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida i Comissions Obreres.

    En definitiva, la presència de l’AEP ha estat clau en la situació actual de desgavell, desànim i estancament. A més a més suposa un impediment a la regeneració plantejada en aquest document.

    D’acord amb la conjuntura i la proposta exposades, el SEPC veu incompatible la participació de l’AEP en aquest nou òrgan.

    Conclusió

    Finalment traslladem aquesta proposta a totes les assemblees de facultat o campus inserides en el marc de la PMDUP. Marquem el límit de la decisió en una nova reunió el Dijous 24 d’abril i que cada assemblea presenti la seva resolució al respecte a raó d’un vot per cada una.

    Emplacem a totes les assemblees a participar de la regeneració del moviment estudiantil, a construir entre tots les eines necessàries per arribar als objectius marcats, a treballar plegats sota premisses clarament democràtiques, transparents i assembleistes; a respectar les decisions col·lectives i a equilibrar sensibilització i agitació. Bàsicament, a paralitzar el Procés de Convergència Europea i desenvolupar les estructures necessàries per dur-ho a terme.

    En cas que l’AEP intenti bloquejar la decisió o no la respecti, el SEPC es manté ferm en el compromís i la necessitat de regenerar el moviment estudiantil en el marc plantejat. A banda si la majoria d’assemblees opten per no participar d’aquest nou projecte, des del SEPC seguirem amb la creació d’aquest nou òrgan amb aquelles assemblees que s’hi vulguin sumar.

    La lluita és l’únic camí, aturar Bolonya és possible!

    Barcelona 10 d’Abril de 2008

    Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

    Anterior / Post-Catàleg

    posted by lluís @ 18:09   3 comments
    03 abril 2008
    de tornada
    El temps m'impedeix fer una elaboració pròpia de les passades eleccions del dia 9 de març. Però per sort, hi ha qui amb lucidesa escriu sobre el tema. Aquí teniu una anàlisi al més pur estil acadèmic.

    Paradoxes post-electorals
    Txus Sanz

    Sobre les passades eleccions legislatives ja s’ha dit gairebé tot. Tanmateix, no em vull estar d’assenyalar quatre paradoxes que em semblen, si més no, curioses.

    La primera és que, si Catalunya fos independent, el PP hauria guanyat les eleccions i segurament Mariano Rajoy seria el nou president de l’Estat Espanyol. De fet, si Catalunya i el País Basc fossin independents (i no canviés la configuració del Congrés ni la llei electoral) el PP hauria guanyat les eleccions per majoria absoluta! Per tant, la paradoxa és que al PP, que tant ha batallat contra el nacionalisme català i basc, li aniria millor si aquests territoris s’haguessin independitzat!

    La segona paradoxa és que, precisament, els hipotètics aliats del PP en aquesta tasca, els moviments independentistes a Euskadi i Catalunya han reduït el seu suport electoral. El cas d’ERC és, potser, el més significatiu. Per tant, el dolent resultat d’ERC és també una mala notícia per al PP!

    La tercera és sobre els índexs de participació. Es va dir que a les eleccions del 2004 es va produir una altíssima participació electoral causada pels atemptats de l’11 de març i atès que aquesta participació s’explicava per un fet conjuntural, tothom va pronosticar que els índexs de participació baixarien l’any 2008. De fet, fins i tot es va dir que “abstencionistes convençuts”, “anarquistes” i “joves que passen de la política” van anar a votar més contra Aznar que a favor de Zapatero. Doncs bé, la participació electoral el 2008 ha estat tan sols tres dècimes per sota de la de 2004. Com s’interpreta aquesta dada? Vol dir que els anarquistes, els abstencionistes convençuts i els joves desencantats han agafat el gust de passar pel col·legi electoral? De fet, a Catalunya, la participació s’ha reduït en 5 punts percentuals, cosa que significa que a altres comunitats autònomes ha estat fins i tot més alta que el 2004 (és el cas d’Astúries, Canàries, Cantàbria, Castella-Lleó, Castella la Manxa, Ceuta, Comunitat Valenciana, Extremadura, Galícia, La Rioja, Madrid, Melilla i Múrcia). És també interessant veure com el percentatge de vots nuls o en blanc s’ha reduït respecte el 2004. Per tant, podria ser que el percentatge de vot vàlid hagi estat encara superior el 2008!

    La quarta paradoxa gira al voltant del sistema electoral i el concepte de “vot útil”. Ja sabem que el sistema de 52 circumscripcions i l’aplicació de la Llei d’Hondt afavoreix els partits més grans, però enguany aquesta discriminació s’accentua encara més. Així, IU, amb gairebé un milió de vots obté tan sols 2 diputats (una mitjana de 482.000 vots per diputat), mentre que el PNV, amb 300.000 vots, n’obté 6 (una mitjana de 50.000 vots per diputat). De fet, podríem dir que votar IU és una opció “creixentment inútil” (la mitjana de vots per diputat ha passat de 158.000 l’any 2000, a 254.000 el 2004 i a 482.000 el 2008). Sens dubte, és IU el partit que més està patint aquesta certa tendència cap al bipartidisme. I el pitjor és que si IU i el que representa no existís, segurament s’hauria d’inventar.

    Altres titulars d’aquestes eleccions, però escrits amb minúscules, serien el daltabaix de “Ciutadans” (que passen de 90.000 votants a les autonòmiques del 2006 a 46.000 en aquestes, un número de vots similar a l’obtingut pel Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal), el creixement de “Los Verdes” (que multipliquen per 8 els resultats de 2004), o el fet que hi hagués 3 candidatures que demanaven el vot en blanc, però que, paradoxalment, van ser votades (“Ciudadanos en Blanco”, 14.000 vots, “Alternativa en Blanco”, 2.500 vots i, segons com, els “Escons Insubmisos”, 5.000 vots)

    publicat a Espai de Lliurepensament - FFG



    Anterior / Post-Catàleg
    posted by lluís @ 18:43   0 comments
    Sobre el bloc
    Aquest és un espai obert a la paraula, des d'on es pretén opinar del que passa al nostre voltant, sense tancar la porta a ningú i sense mossegar-nos la llengua. Sigueu benvinguts. Lluís Monerris Pes
    Comunicació











    De bloc en bloc
  • Anna Albareda
  • Gerard Baró
  • Miriam Barrio
  • Mireia Borrull
  • Roger Bujons
  • Adrià Castellví
  • Albert Claret
  • Sergi Cobas
  • Xavi Cutillas
  • Andreu Espasa
  • Ferran Fabró
  • Albert Fajula
  • Marc Faustino
  • Àngela Garcia
  • Roger Gili
  • Saül Gordillo
  • Dídac López
  • Daniela Maccarrone
  • Sandro Maccarrone
  • Àngels Martínez Castells
  • Fabian Mohedano
  • Manel Mora
  • Mireia Mora
  • Antoni Moragas
  • Manuel Moreno
  • Andrés Mourenza
  • Marc Navarro
  • Carmina Olivé
  • Marià Pere
  • Montse Pes
  • Andrés Querol
  • Eulàlia Reguant
  • Jordi Ribó
  • Arnau Rovira
  • Toni Salado
  • Julián Sesé
  • David Soriano
  • Esther Toran
  • Roger Tugas
  • Bernat Villarroya
  • Blocs col·lectius i anònims
  • Avinyó, 44
  • Alerta al Pallars
  • Alerta a la Vall Fosca
  • CJC - Baix Llobregat
  • Qualcosa di Sinistra
  • EU-Bloc
  • Rimat/Rimau
  • Mireia Galindo
  • Esperanceta Trinquis
  • Sí al procés
  • Enllaços
  • CJC - Joventut Comunista
  • PCC - Partit dels Comunistes de Catalunya
  • EUiA - Esquerra Unida i Alternativa
  • ACP - Associació Catalana per la Pau
  • ABC - Assemblea Bolivariana de Catalunya
  • AEP - Associació d'Estudiants Progressistes
  • Solidara
  • Fundació Pere Ardiaca
  • Fundació l'Alternativa
  • Nous Horitzons
  • Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia
  • MLP - Moviment Laic i Progressita
  • Lliga per la laïcitat
  • Grup de periodistes Ramon Barnils