Jove Guàrdia Pallaresa

Un espai obert a la reflexió, la crítica i el debat.

Novetats
La Jove Guàrdia Pallaresa avança i a mesura que passa el temps, ella també es transforma, buscant noves formes de presentar-se en públic, i adaptant-se al seu context. Perquè res és immutable, perquè els coses estan subjectes al canvi
La cita
"Es realmente impresionante qué porquería de sistema es el capitalismo, que no le puede garantizar ni a su propia gente empleo, no le puede garantizar salud, la educación adecuada; que no puede impedir que la juventud se corrompa con las drogas, con el juego, con los vicios de todas clases."
Fidel Castro
Mirades del Barri
  • Sobre el nacionalisme
  • Les campanes encara toquen
  • De lo meu Pallars
  • Presentació
  • Reflexió
  • Tast poblatà
  • La paraula ja dita
  • Miquel Martí i Pol: Aramateix
  • Joan Salvat-Papasseit: Res no és mesquí
  • Espriu vs. Pere Quart
  • Maria-Mercè Marçal: Desglaç
  • Pere Quart: Corrandes de l'exili
  • Joan Margarit: Perdiu Jove
  • Joan Brossa: L'església catòlica espanyola
  • Joan Maragall: Oda a Espanya
  • Salvador Espriu: XVI, Llibre de Sinera
  • Maiakovski: Poesies inacabades
  • Vicente Huidobro: Las ciudades
  • José Martí: XXXVIII, Versos sencillos
  • Miquel Martí i Pol: Ara es demà
  • Joan Margarit: Filòsof en la nit
  • 27 de juny 2006
    Mirades del Barri (I): sobre el nacionalisme
    Són les 08.30h. Surto al carrer en direcció al sabater del barri per fer una còpia del joc de claus de casa. Tota una aventura. De fet, és ben curiós que sigui el sabater qui s’encarregui de fer còpies de claus. Un fet indiscutible, però si més no curiós. Arribo a la botiga. Una habitació petita just encaixada al portal d’un bloc de pisos. Aquest sabater és coneix la història de la gent del barri de la A a la Z. És un home d’uns seixanta i pocs anys, ben alimentat i atent. Un somriure d’orella a orella és la seva carta de presentació. Porta una camisa d’aquelles de tota la vida, i enganxada en ella un pin amb l’escut de la guàrdia civil.

    El primer que escolto quan entro a la botiga és aquella radio vella, també de tota la vida, sintonitzant amb una freqüència d’aquelles que aboquen al que per ells hauria d’haver estat per tota la vida. “Soy el presidente del Planeta de los Simios (...) Como que veo que en España hay tantísima permisibilidad en cuanto al crimen organizado, os mando unos cuantos de nuestros esgarriados, porque nosotros no los queremos (...) Sin dudarlo España será el nuevo paraíso de las bandas delictivas de todo el mundo y el más allá”. Manquen paraules.

    El sabater em dóna conversa. “¿Tu eres de Galícia? Es que tu acento parece gallego” Em fico a riure. Mai havia pensat que parlant en català es pogués tenir accent gallec. Sense saber-ho, avui m’hauria de passar una bona estona en aquella petita botiga. Una clau no anava bé, i durant les anades i tornades de casa a ca’l sabater, hem tingut temps d’aprofundir en diverses sensibilitats. M’ensenya com funciona la màquina. Realment sembla mentida! Com un trasto tan rudimentari pugui fer una còpia d’una clau quasi idèntica, per no dir idèntica del tot.

    Entre el betum, les plantilles, i la col•lecció de claus que té penjades a la paret, m’explica que ell va arribar de nen a Barcelona, fill d’andalusos. Als ’50 Barcelona era “la ciutat” per excel•lència. Moltes famílies van evocar tots els seus desitjos i projectes de futur vers Barcelona. La seva no n’era menys. Va començar a estudiar Dret, però ho va deixar perquè la opulència el va començar a pressionar.

    Avui, i després de ser per inri un descregut, es pregunta perquè tot ha anat així. “Una sociedad de pijos! Esto es lo que hay hoy.” La seva va ser una generació que va lluitar davant un enemic comú: el feixisme. Des de tots els àmbits. A les fàbriques, a la Universitat, als barris, etc. Avui, no entén a la joventut i al mateix temps la compadeix. Critica aquesta actitud victimista que mostrem al conjunt de la societat. Però va més enllà, i entra en un camp encara més interessant. “Hoy como ayer, el nacionalismo es excluyente, y se basa en el ataque directo a la clase trabajadora”. Torno a quedar-me sense paraules. El sabater, tot i no parla el català, m’ho diu: “Yo soy català”. Però se sent exclòs. Perquè la classe política catalana (“los más pijos”) no tenen present en cap cas a la gent com ell. Treballadors que no els hi poden negar el sentiment de pertanyença amb un poble, per bé que no hagin parlat mai aquesta llengua. “El independentismo peca de reaccionario, i vosotros como soys jóvenes creeis que es la vía de liberación correcta”. Com després diu, la via d’alliberament no es pot basar en una qüestió subjectiva, sinó que cal alliberar el poble perquè aquesta qüestió subjectiva pugui brotar amb el seu màxim esplendor.

    L’últim viatge cap a casa meva, per comprovar si la clau definitivament obre la porta. Reflexiono sobre el que ha dit. L’etern problema. La construcció d’una realitat nacional, abans, després o al mateix temps que la defensa i emancipació del poble? (entenent poble com a classe treballadora). Realment, ha estat un matí intens! I això que to just ha començat el dia.



    Powered by Castpost
    posted by jordi @ 11:23  
    12 Comments:
    • At dimarts, 27 de juny, 2006, Anonymous Ara mateix said…

      M'agrada la pregunta que formules al final... em recorda a una conversa que vaig tenir ahir a la nit... les possibles esquizofrènies de la militància en dos organitzacions aparentment contraposades en alguns temes.
      La resposta per a mi és evident: la construcció nacional al mateix temps que la defensa i emancipació del poble. Quan no tenim cap eina clara, concisa que treballi amb aquests objectius hem de combinar la lluita sempre tenint clar el nostre objectiu personal però entent que la col.lectivitat ens porta a fer algunes renúncies personals en favor del bé comú.
      Quan vulguis continuem aquest debat, i podem convidar el meu interlocutor d'ahir a la nit!

       
    • At dimarts, 27 de juny, 2006, Anonymous Ara mateix said…

      Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

       
    • At dimarts, 27 de juny, 2006, Blogger Lluís said…

      Aclariment:
      L'últim comentari de l'"ara mateix" l'he esborrat perquè l'ha enviat per duplicat. Era el mateix que el primer que hi ha.
      I bé "ara mateix", ja sé que a vegades ets d'insistir i repetir les coses, però no cal fer-ho aquí també, jeje.

      En quan a que la resposta és evident, és molt senzill dir-ho, però crec que estaràs amb mi si dic que no tothom ho té tant evident, o per sobreexcès de barretina o per sobredimensionar a la "Queta".

      Quan vulguis quedem amb el teu interlocutor nocturn (crec tenir una lleugera intuició de qui deu ser).

       
    • At dimecres, 28 de juny, 2006, Anonymous àlgebra said…

      Doncs com que aquí s'aposta pel debat i veig que de moment no n'hi ha gaire... vinc a aportar-ne una mica.ole,oleee!!!

      Pel que fa al tema de la col·lectivitat i les renúncies personals... no el toco, d'aquí un temps potser ho podré debatre en condicions.

      Pel que fa al tema de les 2 vies. Podria estar d'acord que s'ha de tirar per les dues vies alhora... però no sé perquè, jo en poso una per davant de l'altra.

      Serà perquè tot i que el meu pare és català el meu avi és andalús (emigrant però d'una generació anterior a la del sabater) i la meva àvia de Barcelona. I la meva mare mallorquina. Serà perquè em sento catalana (i tant!), però que també em sento mallorquina (tot i que no hi visqui tant...) i quan baixem per Almeria... doncs també sento alguna cosa i per tant... catalunya, vale, però tinc altres coses. I sé que puc treballar per aconseguir uns objectius que puc tenir en comú amb molta més gent i que per mi són més importants que una construcció nacional. Que la construcció nacional ens porta a aquí... puta mare. Però no ho acabo de veure.

      Serà perquè sóc una mescla extranya...

      No vull portar a confusions, fa uns mesos vaig estar a Cartagena i em sentia com una perfecta turista extrangera.

      Per tant, sóc d'aquesta gent que tot i que penso que si que seria la bona via la compaginació no tinc tan clar que es pugui dur a terme. No sé si m'explico bé...

      I si continuo escrivint us aborrireu , i en un debat la gent no monologeja sinó que dialoga o triloga o quatriloga o pentaloga... així que endavant...com que d'aquí 2 dies tinc un examen i no tinc feina (NOOOO, QUE VAAA)

       
    • At dimecres, 28 de juny, 2006, Blogger Lluís said…

      Penso que el principal error es troba en justificar-se partint de si els pares, avis o besavis són d'aquí o d'allà. Precisament això és el leiv-motiv que porta a entendre una línia de treball molt respectable com a excloient.

      Totalment d'acord amb que hi ha uns objectius que traspassen qualsevol sentiment subjectiu. Això és sinònim de solidaritat internacional, i així ho explicaven fa un parell de segles. Però el que és cert, i això també s'exposava, es que cada poble a de determinar el com fer-ho per arribar a aquests objectius. I aquest com fer-ho passa per un anàlisi estratègic dels poders fàctics del teu voltant.

      Precisament això és un clar exemple de les renúncies personals a favor del bé comú. Altrament dites contradiccions. I estic d'acord amb que aquestes contradiccions són sanes, i ajuden a constituir un caràcter fort tant en l'àmbit col·lectiu com en el personal. Ara bé, les inquietutds personals que t'han dut a implicar-te organitzativament tampoc s'han de deixar a una banda.

      I ara em permetre ficar-me la barretina. Jo el que no entenc és quan és diu: jo sóc de tot arreu. jo sóc del món. Personalment penso que el relativisme cultural ja hauria de començar a tancar la paradeta. Segurament si el Boas aixequès el cap no parlaria amb els mateixos termes. La unicitat cultural i el pragmatisme del "no-eurocentrisme" en aquests plantejaments, han portat a l'administració d'avui a considerar qüestions com la migració, socialització (educació, estrucutres familiars,...) des d'un multiculturalisme que només afavoreix a una vegada més: les majories poderoses. Mentre continuem amb aquest multicultularisme a l'estil Fòrum, li continuarem fent el joc a les transnacionals.

      La conclusió a la que arribo no és: tanquem-nos, cadascú per la seva banda. No. L'he dit abans, és allò que l'amic Carles va dir: Solidaritat Internacional.

       
    • At dimecres, 28 de juny, 2006, Anonymous Internacionalista antiindepe said…

      L'internacionalisme d'esquerres no significa cosmopolitisme (generalment, apolític). És cert que les nacions existeixen i els col.lectius humans que les conformen tenen dret a ajuntar-se o separar-se segons els seus desitjos. No té sentit que, en aquest moment, es negui l'existència de realitats nacionals des de l'esquerra. Ara bé, a part de demanar el dret a l'autodeterminació i promoure una llengua feble, ja no hi ha res més a dir. Respecto els independentistes d'esquerres, però no els comprenc. Com es pot posar al mateix nivell l'objectiu de millorar les condicions laborals, d'evitar accidents laborals, de trencar fronteres per a la immigració, de lluitar contra el patriarcat, de fer un sistema fiscal més just (no entre regions, sinó entre classes socials)... a "la construcció nacional"? No ho puc entendre. A un indepe de la CEPC, què li importa més?: el perill que suposen els erasmus per a la llengua catalana o el fet que els sense papers tenen accés a l'ensenyament secundari però no al superior? Si els hem de jutjar per les seves campanyes, està molt clar. No estic dient que no s'hagi de treballar amb ells, però no s'ha de fer seguidisme amb el seu discurs. Siguem sincers, les nacions mereixen respecte, no es pot pretendre que desapareguin, però no són un realitat gens desitjable des d'un punt de transformació socialista. La solidaritat ha de ser de classe. Sempre hem d'estar més a prop dels treballadors madrilenys que dels empresaris catalans. És tan obvi que fa angúnia recordar-ho. Enviem la "construcció nacional" a l'últim lloc de les nostres prioritats!

       
    • At dimecres, 28 de juny, 2006, Anonymous àlgebra said…

      per al·lusions...

      Justificar-se per la procedència dels antecedents és un error si ens quedem en això, en dir:oh! mira, els meus pares són d'aquí o d'allà...

      Crec que no és un error si tenim en compte que el fet de ser d'una banda o d'una altra influeix en la manera que tens de veure diferents fets o de les vivències que hagis pogut passar. I això afectarà directament en l'educació (entesa com a alguna cosa més que "2+2=4" o "què es diu??.. gràaacies") que puguis donar als teus fills.

      Per tant, si que crec que marca la manera amb com enfoquem les coses i per tant, en concret, la manera que tinc d'enfocar aquest cas en concret.

      ai... m'he explicat bé, o no? és que ara mateix tinc moltes més coses pel cap...

      Bueno... m'encantaria poder continuar el debat... però el nivell és alt i el meu cap està centrat en aspectes més físics del món. A partir de passat demà hi torno perquè m'està agradant bastant!

      I que sempre ho podem continuar parlant amb unes birres, no??

       
    • At dimecres, 28 de juny, 2006, Anonymous aramateix said…

      No puc contestar què li importa més a un de la CEPC (hauríem de dir del SEPC) perquè no en sóc ni n'he estat mai. Posaria en dubte que tinguis raó, sempre hi ha de tot.

      "les nacions mereixen respecte, no es pot pretendre que desapareguin, però no són un realitat gens desitjable des d'un punt de transformació socialista"... creure en una nació, en la construcció nacional, en l'alliberament nacional no necessàriament implica ser excloent, marginar, 'aburgesar', augmentar les diferències, perpetuar la societat de classes... aquest prejudici creat al voltant de les persones que lluiten per l'alliberament nacional és una generalització, al meu entendre, sense coneixement. I una transformació social sense entendre que hi ha pobles que lluiten per l'alliberament d'una opressió no és socialisme, ni igualtat ni res...
      Hem de ser capaços d'escoltar-nos tots i totes i descobrirem molts més punts en comú dels que ens pensem. Ens deixem portar per imatges parcials...
      Jo, personalment, lluito per una transformació social i per la construcció nacional... hi ha algunes coses que passen per davant la construcció nacional, però dir que ho posem al final de la llista de prioritats em sembla demostrar poca sensibilitat per la nació...

       
    • At dijous, 29 de juny, 2006, Anonymous l'insensible nacional said…

      Segur que al SEPC hi ha algu que li sembla mes important els drets dels immigrants a accedir a l'ensenyament superior que no pas l'amenaça a la llengua catalana, pero cal jutjar el SEPC pel que fa publicament, per les seves campanyes i pels seus actes, no pel que diuen els seus militants quan fan birres amb gent d'altres sensibilitats. I el que fan es preocupar-se mes dels perills de la llengua catalana que de l'exclusio dels immigrants a la universitat. Tambe els preocupa mes el catala que la lluita feminista (prova: projeccio de porno en catala, concretament "les excursionistes calentes").

      Sobre els efectes reaccionaris de la lluita nacionalista. No crec que pugui parlar sense coneixement si jo, com a catala, tambe pateixo "l'opressio nacional". Parlo catala i aquesta condicio no m'impedeix tenir bones feines, sino el contrari. El fet de ser catalanoparlant no em discrimina dins l'escala social.Per mi, la diferencia que justifica el nacionalisme d'esquerres es si el fet de pertanyer a una minoria nacional t'estigmatitza socialment o no (la diferencia entre ser nord-irlandes catolic o arab palesti o ser basc o catala. Una diferencia abismal). Aquesta es l'explicacio de perque el "sindicalisme nacional" es tan ridiculment minuscul.

      Que es l'opressio nacional avui en dia? No tenir dret al referendum, es cert. El catala necessita ajuda, tambe. I res mes. Tambe es una opressio no tenir dret a drogar-se, pero no cal fer-ne una prioritat politica. Haig de mirar les pelis en castella. Aquest es el drama? Francament, al costat dels altres pobles i d'altres epoques de Catalunya, aquesta "opressio" es tan timida que no val la pena esmerçar-hi gaire esforços. Torno a repetir: Catalunya no es Palestina. Per cert, en el cas Israel-Palestina es poden veure alguns efectes del reaccionarisme nacionalista, ja que sectors importants d'ERC son proisraelians (el mateix Carod, per exemple).

      Ho reconec, tinc poca "sensibilitat nacional", molta menys que sensibilitat social, ecologica, feminista, internacionalista, antireligiosa... Els indepes si que creen divisions. Creen organitzacions paral.leles obertament indepes. Us imagineu que es fessin sindicats d'esquerres i... ateus? Els ateistes podrien crear una xarxa paral.lela que es dediques a dir que la revolucio sense alliberar-nos de fantasies religioses no es ni revolucio ni es res. Potser tindrien part de rao (mes que els indepes, segur), pero farien una prioritzacio erronia. Serien inutilment sectaris a partir d'un fet secundari. La vida es una questio de prioritats, el temps no es infinit, cada hora gastada a aconseguir que la coca-cola etiqueti en catala, es una hora que es no es dedica a lluitar per la millora de les condicions dels seus treballadors, que passa, no ho dubteu, per la lluita contra el capitalisme com a objectiu prinicipal i irrenunciable.

       
    • At dijous, 29 de juny, 2006, Blogger Lluís said…

      Planteges un problema important. La separació dins l'esquerra és una qüestió innegable, i el principal motor que debilita la seva lluita. Però la separació no és fruit de voler auto-marginar-se, i cal recordar que per qüestions totalment anecdòtiques s'han trencat organitzacions.

      Per suposat que s'està més a prop de les treballadores madrilenyes que amb l'empresariat català. Angúnia? Mentre hi hagi qui només és miri el melic, serà necessari recordar-ho.

      Ara bé denoto una certa picaresca en aquests comentaris. S'ha parlat de certes organitzacions (explícitament o implícita) buscant, penso, certes revelacions. Molt bé.

      Com s'ha dit més amunt, quan no és té cap eina clara i aglutinadora hem de combinar la lluita SEMPRE tenint clar el nostre objectiu personal. I la militància esdevé a través d'unes inquietuts personals que es comparteixen amb una col·lectivitat. Jo en aquest cas milito a l'AEP, i crec que no són necessàries més explicacions. Si ens fixem amb el moviment estudiantil (o sent més precissos amb les organitzacions estudiantils)cadascuna té una línia determinada d'ació i treball. En certs aspectes convergiràs més en unes o altres, o hi haurà cops en que estaràs completament sol. Però des del moment en que estàs organitzat, comparteixes un projecte i defenses aquest projecte.

      L'error està en quan no se sap diferenciar l'organització de les persones. I aquí seré clar. Torno a dir-ho, milito a l'AEP, i defenso el seu projecte. Això però, no em priva en cap cas a plantegar-me altres qüestions fora de l'àmbit de l'ensenyament a títol individual, com tampoc em priva de conèixer i participar amb altres xarxes socials. Precismanet aquest és un dels principals encants que li trobo a l'AEP. En aquest sentit, penso que t'equivoques d'espai al plantejar un suposat seguidisme cap al SEPC, i encara molt més greu, que estàs parlant sense coneixement de causa. Sincerament, em decepcionaria bastant que l'insensible nacional no sapigués distingir-ho.

      D'altra banda, i un cop tancat això, jo penso que l'opressió nacional és molt més que el que s'ha comentat. I passa per una qüestió política (i amb això ja es lliguen les diverses estructures social gestionades des de l'esfera política). Jo, com tu dius, no compararé situcions preciasament perquè fent això es desvia la problemàtica i no es tracten els elements que s'han de tractar. Sóc català. Sóc comunista. El meu treball passa per una transformació social del meu poble i per la solidaritat en els processos de transformació dels altres pobles, sense oblidar que cada cop més, tots fem front a un poder hegemònic. Un cop tens ben definit aquest plantejament, toca fer un exercici mesurant els diferents agents, instruments i possiblitats per anar avançant en aquest camí.

       
    • At dijous, 29 de juny, 2006, Anonymous insensible nacional said…

      Bé, veig que sense voler he tocat fantasmes que no sé d'on surten. No busco revelacions. No estic dient que AEP faci seguidisme de SPEC (cosa difícil, d'altra banda, ja que són dues organitzacions que històricament han tingut una força bastant semblant i normalment AEP ha semblat més hàbil a l'hora d'arrossegar SPEC que no pas a l'inrevés, fenomen molt comprensible si es té en compte que els objectius d'AEP són més oberts). Només volia dir que a vegades hi ha qui fa servir un discurs (com el d'"ara mateix") que sembla acomplexat de no ser obertament independentista, un discurs, en definitiva, que demana actituds seguidistes cap a "l'esquerra independentista".

      Dius que el tema nacional és una qüestió política. No t'ho nego i em torno a repetir: a banda de defensar el català (per ecologisme lingüístic) i demanar el dret a l'autodeterminació (per leninisme del bo), què més hem de dir? Dius que ets comunista i català. Perfecte. Això és el que tota la vida ha defensat la tradició psuquera: l'esquerra nacional, que no nacionalista. Disposada a pactar amb els nacionalistes d'esquerra (què és, sinó, el naixement d'iniciativa al 87? PSUC, PCC i Entesa de Nacionalistes d'Esquerra), amb autonomia total cap a pce's i iu's, però amb un discurs propi que no es dedica a excitar ni la "sensibilitat nacional" dels d'aquí i ni la dels de l'Espanya profunda, sinó que treballa per posar sobre la taula les contradiccions de classe que ens han de fer avançar cap al socialisme català, ibèric i internacional.

       
    • At dijous, 14 de setembre, 2006, Anonymous Anònim said…

      Jo era de la CEPC i m'esparvera que algun comentarista faci comentaris tant a la lleugera

      Mai es va projectar les excursionistes calentes enlloc i la tasca diària feta crec que avala la preocupació per garantir el dret a l'estudi, tant o més del que ha fet mai l'AEP

      Aquí teniu l'antiga web www.coordinadora.net

      A vegades no hi ha més cec que el que no vol veure

       
    Publica un comentari a l'entrada
    << Home
     
    Sobre el bloc
    Aquest és un espai obert a la paraula, des d'on es pretén opinar del que passa al nostre voltant, sense tancar la porta a ningú i sense mossegar-nos la llengua. Sigueu benvinguts. Lluís Monerris Pes
    Comunicació











    De bloc en bloc
  • Anna Albareda
  • Gerard Baró
  • Miriam Barrio
  • Mireia Burrull
  • Roger Bujons
  • Adrià Castellví
  • Albert Claret
  • Sergi Cobas
  • Xavi Cutillas
  • Andreu Espasa
  • Ferran Fabró
  • Albert Fajula
  • Marc Faustino
  • Àngela Garcia
  • Roger Gili
  • Saül Gordillo
  • Luis Juberías
  • Dídac López
  • Daniela Maccarrone
  • Sandro Maccarrone
  • Àngels Martínez Castells
  • Fabian Mohedano
  • Manel Mora
  • Mireia Mora
  • Antoni-Ítalo de Moragas
  • Manuel Moreno
  • Andrés Mourenza
  • Marc Navarro
  • Carmina Olivé
  • Marià Pere
  • Laura Pérez
  • Montse Pes
  • Andrés Querol
  • Eulàlia Reguant
  • Jordi Ribó
  • Bea Rodado
  • Arnau Rovira
  • Toni Salado
  • Julián Sesé
  • David Soriano
  • Esther Toran
  • Jorge Torres
  • Roger Tugas
  • Bernat Villarroya
  • Blocs col·lectius i anònims
  • Avinyó, 44
  • Alerta al Pallars
  • Alerta a la Vall Fosca
  • CJC - Baix Llobregat
  • Qualcosa di Sinistra
  • EU-Bloc
  • Rimat/Rimau
  • Mireia Galindo
  • Esperanceta Trinquis
  • Sí al procés
  • Enllaços
  • CJC - Joventut Comunista
  • PCC - Partit dels Comunistes de Catalunya
  • EUiA - Esquerra Unida i Alternativa
  • ACP - Associació Catalana per la Pau
  • ABC - Assemblea Bolivariana de Catalunya
  • AEP - Associació d'Estudiants Progressistes
  • Solidara
  • Fundació Pere Ardiaca
  • Fundació l'Alternativa
  • Nous Horitzons
  • Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia
  • MLP - Moviment Laic i Progressita
  • Lliga per la laïcitat
  • Grup de periodistes Ramon Barnils