Jove Guàrdia Pallaresa: Mirades del Barri (I): sobre el nacionalisme

Són les 08.30h. Surto al carrer en direcció al sabater del barri per fer una còpia del joc de claus de casa. Tota una aventura. De fet, és ben curiós que sigui el sabater qui s’encarregui de fer còpies de claus. Un fet indiscutible, però si més no curiós. Arribo a la botiga. Una habitació petita just encaixada al portal d’un bloc de pisos. Aquest sabater és coneix la història de la gent del barri de la A a la Z. És un home d’uns seixanta i pocs anys, ben alimentat i atent. Un somriure d’orella a orella és la seva carta de presentació. Porta una camisa d’aquelles de tota la vida, i enganxada en ella un pin amb l’escut de la guàrdia civil.

El primer que escolto quan entro a la botiga és aquella radio vella, també de tota la vida, sintonitzant amb una freqüència d’aquelles que aboquen al que per ells hauria d’haver estat per tota la vida. “Soy el presidente del Planeta de los Simios (...) Como que veo que en España hay tantísima permisibilidad en cuanto al crimen organizado, os mando unos cuantos de nuestros esgarriados, porque nosotros no los queremos (...) Sin dudarlo España será el nuevo paraíso de las bandas delictivas de todo el mundo y el más allá”. Manquen paraules.

El sabater em dóna conversa. “¿Tu eres de Galícia? Es que tu acento parece gallego” Em fico a riure. Mai havia pensat que parlant en català es pogués tenir accent gallec. Sense saber-ho, avui m’hauria de passar una bona estona en aquella petita botiga. Una clau no anava bé, i durant les anades i tornades de casa a ca’l sabater, hem tingut temps d’aprofundir en diverses sensibilitats. M’ensenya com funciona la màquina. Realment sembla mentida! Com un trasto tan rudimentari pugui fer una còpia d’una clau quasi idèntica, per no dir idèntica del tot.

Entre el betum, les plantilles, i la col•lecció de claus que té penjades a la paret, m’explica que ell va arribar de nen a Barcelona, fill d’andalusos. Als ’50 Barcelona era “la ciutat” per excel•lència. Moltes famílies van evocar tots els seus desitjos i projectes de futur vers Barcelona. La seva no n’era menys. Va començar a estudiar Dret, però ho va deixar perquè la opulència el va començar a pressionar.

Avui, i després de ser per inri un descregut, es pregunta perquè tot ha anat així. “Una sociedad de pijos! Esto es lo que hay hoy.” La seva va ser una generació que va lluitar davant un enemic comú: el feixisme. Des de tots els àmbits. A les fàbriques, a la Universitat, als barris, etc. Avui, no entén a la joventut i al mateix temps la compadeix. Critica aquesta actitud victimista que mostrem al conjunt de la societat. Però va més enllà, i entra en un camp encara més interessant. “Hoy como ayer, el nacionalismo es excluyente, y se basa en el ataque d

irecto a la clase trabajadora”. Torno a quedar-me sense paraules. El sabater, tot i no parla el català, m’ho diu: “Yo soy català”. Però se sent exclòs. Perquè la classe política catalana (“los más pijos”) no tenen present en cap cas a la gent com ell. Treballadors que no els hi poden negar el sentiment de pertanyença amb un poble, per bé que no hagin parlat mai aquesta llengua. “El independentismo peca de reaccionario, i vosotros como soys jóvenes creeis que es la vía de liberación correcta”. Com després diu, la via d’alliberament no es pot basar en una qüestió subjectiva, sinó que cal alliberar el poble perquè aquesta qüestió subjectiva pugui brotar amb el seu màxim esplendor.

L’últim viatge cap a casa meva, per comprovar si la clau definitivament obre la porta. Reflexiono sobre el que ha dit. L’etern problema. La construcció d’una realitat nacional, abans, després o al mateix temps que la defensa i emancipació del poble? (entenent poble com a classe treballadora). Realment, ha estat un matí intens! I això que to just ha començat el dia.

Jove Guàrdia Pallaresa

Un espai obert a la reflexió, la crítica i el debat.