Un espai obert a la reflexió, la crítica i el debat.
Novetats
La Jove Guàrdia Pallaresa avança i a mesura que passa el temps, ella també es transforma, buscant noves formes de presentar-se en públic, i adaptant-se al seu context. Perquè res és immutable, perquè els coses estan subjectes al canvi
La cita
"Es realmente impresionante qué porquería de sistema es el capitalismo, que no le puede garantizar ni a su propia gente empleo, no le puede garantizar salud, la educación adecuada; que no puede impedir que la juventud se corrompa con las drogas, con el juego, con los vicios de todas clases." Fidel Castro
La tieta Josefina no se’n sabia avenir. “Tots aquests desgarbats, cridaners, ganduls i despreocupats de tot, passejant-se per aquí! Pocavergonyes!” remugava mentre s’ho mirava des de la llotja que molt cristianament pagava any rere any. Ella, que des del petit balcó particular havia entès la vertadera grandesa de les coses, que havia aprés com fascinar-se davant un Haydn, un Rimski-Kórsakov o un Mozart. Que adorava Verdi i la Béla Bartók. Perquè aquella era la seva condició i la seva creu. Ja ho deia “la gent com nosaltres tenim una gran responsabilitat, nosaltres som la intel·lectualitat, l’avantguarda il·lustrada compromesa amb el país i n’hem d’estar a l’altura”. Clar que per a la tieta Josefina, “l’estar a l’altura” significava estar per sobre de tot.
Per la Bea, aquella nit era una nit especial. Mai havia estat al Liceu. Però un concert com el que s’esperava no se’l podia perdre. Sabia molt bé que el que es trobaria seria una excepcionalitat. I ho va comprovar just sortir del metro a les Rambles. El vestíbul del Liceu era a vessar de gent. Però a diferencia d’una nit habitual, allà es trobaven a faltar els vestits carregosos, els penjolls feixucs, o les panxes ben alimentades. Davant les portes de Liceu hi havia una concentració de serrells rectes, camisses llampants i samarretes interlocutores. El modernisme expressat en la seva última versió.
Mentrestant, la tieta Josefina ja s’asseia a la seva cadira. Sempre al mateix lloc, des del primer dia en que va anar al Liceu acompanyada del papà i la mamà. I des d’allà deixava fluir la seva imaginació. Se’n va fer un fart de somiar, fins que la mamà la feia tornar a la Terra dient-li “Josefina ves al bany a refrescar-te la cara que anem cap al Saló i amb aquesta fila es podrien imaginar qualsevol cosa!”. Al recordar això, s’aixecà i anà cap al bany.
La Bea i els seus companys havien comprat unes localitats al primer pis. Tenien mitja hora llarga per tafanejar. L’ostentació exhibida en cada un dels petits detalls acabats amb extrema delicadesa no podia provocar altra reacció que la seva exclamació. Davant seu va aparèixer una porta de fusta més aviat fosca. Una senyora d’uns seixanta i molts anys la va empènyer i va entrar cap dins. Els lavabos! I la Bea s’hi va colar. Hi havia miralls enormes per tot arreu i el terra era de parquet. I allà, davant els miralls, una senyora s’arreglava. La Bea va prendre la iniciativa. Vostè ve habitualment al Liceu – li preguntà. Cada cap de setmana. Diria que no és el teu cas, oi maca? – respongué la tieta Josefina. La Bea es va sorprendre. No, jo és el primer cop que hi vinc. Realment impressiona molt. Quina sort. Així vostè deu haver gaudit de moltes òperes? – li digué la Bea. Moltes no. Totes – i automàticament se li activa la xuleta que tenia memoritzada des dels 16 anys – Verdi, Mozart, Haydn, Rimski-Kórsakov i la Béla Bartók entre moltes – i se la queda mirant per sobre l’espatlla. La Bea quedà meravellada. Quina sort – li digué. La titeta Josefina li etzibà – No és qüestió de sort. La meva gent tenim el compromís d’entendre i comprendre aquestes coses, per mantenir Catalunya en una posició intel·lectual acceptable.
Vostè doncs sabrà que Mozart era maçó, o que el Va Pensiero del Nabucco de Verdi respon a la situació política de la Itàlia en plena explosió nacionalista. Sabrà també que Rimski-Kórsakov va ser perseguit i censurat pels atacs a la Rússia Imperial? O que la base de Béla Bartók es troba en les melodies gitanes, incorporant-les en la seva música?
La tieta Josefina s’eixuga les mans i sortí molt cordialment dels banys. Quan arribava a la seva preuada llotja tornà a remugar. “ Pallussos, vosaltres heu aprés a parlar molt bé, però no enteneu el que significa ser la propietària d’una llotja al Liceu! Déu meu senyor, quanta indecència junta hi ha avui al teatre. Això és una violació, un atac, una ridiculització cap a la meva gent!”
La “Royal Philarmonic 4 Quesos Orquesta” tocava, Antònia Font cantava i el públic responia a l’uníson: "Senyora, com sa pot imaginar tot això a jo me sua soberanament sa polla!"
I na Bea vivia en una Caseta Hansel i Gretel, i si una cosa mai faltava allà era ALEGRIA.
Tenia una cosina que nomia ANTÒNIA i juntes van decidir que farien un viatge A RÚSSIA. Però van decidir que hi anirien en TAXI... COSER I CANTAR.
Allà les esperava un vell amic, el caramada KATIUSKAS.
A ell li explicarien com van viure aquella nit i les aventures al lavabo emmoquetat amb la tieta Josefina.
Li explicarien com un grapat de gent van començar sentint-se extranys en aquell lloc, sense atrevir-se a moure's més del que està escrit... i van anar trobant-s'hi a gust, fins que a l'uníson van acabar bramant:
"SENYORA COM SE POT IMAGINAR A JO ME SUA SOBERANAMENT SA POLLA"
O com van reclamar la sortida a escenari del grup per tercera vegada amb un explícit: LOLOOOO, LOLOOO, LOOOLOOLOLOOOOOOO!
Les parets, els lavabos, les butaques del Liceu ens trobaran a faltar!
Aquest és un espai obert a la paraula, des d'on es pretén opinar del que passa al nostre voltant, sense tancar la porta a ningú i sense mossegar-nos la llengua. Sigueu benvinguts.
Lluís Monerris Pes
.jpg "Avant, òrgan central del PCC")
I na Bea vivia en una Caseta Hansel i Gretel, i si una cosa mai faltava allà era ALEGRIA.
Tenia una cosina que nomia ANTÒNIA i juntes van decidir que farien un viatge A RÚSSIA. Però van decidir que hi anirien en TAXI... COSER I CANTAR.
Allà les esperava un vell amic, el caramada KATIUSKAS.
A ell li explicarien com van viure aquella nit i les aventures al lavabo emmoquetat amb la tieta Josefina.
Li explicarien com un grapat de gent van començar sentint-se extranys en aquell lloc, sense atrevir-se a moure's més del que està escrit... i van anar trobant-s'hi a gust, fins que a l'uníson van acabar bramant:
"SENYORA COM SE POT IMAGINAR A JO ME SUA SOBERANAMENT SA POLLA"
O com van reclamar la sortida a escenari del grup per tercera vegada amb un explícit: LOLOOOO, LOLOOO, LOOOLOOLOLOOOOOOO!
Les parets, els lavabos, les butaques del Liceu ens trobaran a faltar!