Us deixo amb un article sensacional. I perquè és sensacional? Senzillament perquè s'hi diuen obvietats. Malauradament en aquest país cal que surti algú de tant en tant a explicar-nos que el caballo blanco de Santiago es blanco. I quan aquest valent surt per dir senzillament el que hi ha, els demés correm a tapar-li la boca, perquè no volem acceptar el que hi ha, perquè és dóna l'extranya sensació que acceptar la realitat tingui una relació significativa en renunciar a unes idees, conviccions, creences o parres mentals. En canvi, l'entendre el que hi ha, al contrari del que pensen la minoria dominant, és el primer pas per entendre com avançar cap a una direcció determinada.
El meu país és tan petit…
per Vicenç Molina
A la Terra també hi ha un país petit. En diuen Catalunya, segons que sembla. I és doble. D’una banda, hi ha la gent, les seves coses, les seves angoixes, els seus maldecaps, les seves vides, els seus desitjos, les seves idees, les seves opinions, els seus interessos… De l’altra, hi ha un país imaginari, inventat, fruit d’una mena de somni d’uns quants, que és el que surt als mitjans de comunicació públics –ràdio i televisió, preferentment-. Aquest darrer és un país encara més petit, amb les seves manies, les seves dèries, les seves il·lusions, les seves confusions, els seus errors i les seves mentides. Els primers, la gent real, els de veritat, són de tota mena. Vaja, que hi ha de tot. Els segons, la gent imaginària, la dels mitjans, només són nacionalistes. I, a més, bastant conservadors. Els primers -la gent- són més aviat progressistes i, quan hi ha eleccions generals, voten massivament al partit socialista des de fa trenta anys. Semblen prou d’acord amb la política d’avenç en les llibertats i els drets civils i socials de l’actual govern central. Molts d’ells l’han votat no tan sols per barrar el pas a la dreta cavernícola, sinó que, també, ho han fet amb ganes. I amb convicció. I no necessàriament pensant en termes territorials o en adscripcions comunitàries –com sembla que sempre fan els mitjans– No són gaire nacionalistes, en conjunt, perquè s’abstenen diferencialment –sempre– en les eleccions autonòmiques. Els segons –els mitjans– són més aviat conservadors, perquè sovint donen una imatge de la societat com si tothom fossin joves executius competitius, més aviat “esportius” –del Barça, això sí–, atrafegats per la feina i les segones residències, partidaris dels bolets i de les calçotades, individualistes, nerviosos, agitats… una mica com sortits d’alguna sèrie... De fet, fan programes d’economia i empresa. I no en fan cap de sindicats. Fan programes, també, en els quals es parla de religió –catòlica– i es retransmeten misses catòliques. I no en fan cap sobre la laïcitat. Parlen molt de productivitat, de competitivitat, de la borsa, de les inversions, dels mercats. És a dir, donen molta dimensió a valors i actituds de caràcter capitalista. A cada informatiu. I parlen molt poc de cooperació, de solidaritat, de justícia social... Ara, fa poc, hi ha hagut unes eleccions generals i s’ha format un nou govern. I han demanat l’opinió dels que –diuen- són els partits catalans. Ho he escoltat a Catalunya Informació: ho han demanat a tres partits que, entre tots, han obtingut catorze diputats, que han perdut vots, que no representen la majoria del que la gent –els primers- han votat. Aquests –la gent, no pas els mitjans- n’han votat molt majoritàriament un que n’ha tret vint-i-cinc. Com si aquest no fos català... I així anar fent... Ah! Nominalment, en aquest país petit que alguns s’entesten a voler fer més petit, hi ha un govern autònom d’esquerres. Això diuen. En els seus mitjans de comunicació, la veritat, això no es veu per enlloc. Serà que el partit que més voten els seus habitants sempre que hi ha eleccions generals –i que governa en la gran majoria dels ajuntaments- deu ser més aviat de Venus. Més aviat de Venus que no pas de la Terra, potser, si ens atenem a la pràctica informativa de les emissores públiques. De Venus, però, és l’emoció i el sentiment d’alguns valors compartits, perquè, per això, és dels enamorats. Els altres, entestats tan sols a marcar el territori i a concebir-se sempre dins d’uns límits petitets, estaria bé que també ho tastessin. I, potser, que miressin més enllà. Cap a Venus, per exemple.
Publicat a Espai de Lliurepensament - FFG
Anterior / Post-Catàleg |
.jpg "Avant, òrgan central del PCC")
