“Vivim ara la tendència a passar de la confessionalitat no a la laïcitat sinó a un laïcisme excloent dels valors religiosos.” Paraules dedicades de l’Arquebisbe metropolità de Barcelona, Lluís Martínez Sistach. Sincerament, no negaré que és tot un èxit que l’Església Catòlica Romana ens dediqués tanta atenció. L’última Carta Dominical és una arenga carregada d’ideologia desenfrenada vers la llibertat de consciència. Una setmana abans de les Festes de la Mercè, la Lliga per la Laïcitat, de la mateixa manera que l’any passat va demanar als regidors, regidores i a l’alcalde de la ciutat de Barcelona que no assistissin a la Missa Concelebrada de la Mare de Déu de la Mercè. Realment era tot un acte de fe l’assumir la responsabilitat democràtica que els hi pertocava i per tant no seure a la basílica del carrer Ample en qualitat d’institució, sinó de creient, si es que hi creuen. Les respostes sobre la petició en concret van ser sorprenents. Ara resulta que per tradició el vincle església-estat ha de continuar mantenint-se? D’on surt aquesta falsa percepció que els representants tenen l’obligatorietat d’assistir als actes de culte religiós? Fal·làcies. Una darrere l’altra. I més encara quan en nom de la laïcitat es fa bandera d’aquesta tolerància errònia. És necessari aclarir que la tolerància i la laïcitat no són sinònims. La laïcitat inclou el concepte de tolerància, però la tolerància no inclou el de laïcitat. I aquí es troba l’error fonamental que es comet una i altra vegada quan tothom es posa a parlar de la qüestió. Un catòlic practicant pot ser laic? Per suposat. Un laic convençut es pot casar per l’església? Per suposat. La diferència es troba directament relacionada amb conceptes com els de lliure pensament, el respecte a l’espai públic i la no discriminació en funció de conviccions personals. Per això mateix, es constata quanta feina cal encara avui, quan els representants de l’ajuntament de Barcelona fan declaracions de tipus: "Sóc representant, a títol individual no hi aniria” (Carles Martí - PSC). Les cireretes del pastís però són perles com aquesta: “S’elimina ahora la misa i luego la creu de Sant Jordi” (Alberto Fernández Díaz - PP); o aquesta altra: “S’ha d’anar a missa per tradició, no per creença” (Jordi Portabella - ERC). Reconforta, d’altra banda, veure com la coalició ICV-EUiA, finalment s’ha decidit pronunciar per primer cop en bloc i han actuat coherentment amb una postura de la que resulta sorprenent que fins ara algú en dubtes. Enhorabona doncs a la coalició per fer aquest pas endavant. S’ha de continuar treballant, i molt, perquè la laïcitat sigui aquell marc de referència comú en l’espai públic, en el dia a dia del ciutadà i ciutadana, més enllà de les creences que cadascú segueixi. No és una qüestió ideològica, sinó de respecte i garantia dels valors democràtics de la societat del segle XXI. Aprofito per recordar-li a l’ambaixador del Vaticà a l’Estat espanyol, Manuel Monteiro, que naturalment els governants de l’any 1651 acudien a l’eucaristía, però que no cal ser molt viu per entendre que avui ja no estem al 1651, per molt que a uns quants els hi agradi la idea. Anterior / Post-Catàleg
|
Reconec que no he acabat de llegir el post. Però a mig post m'ha assaltat una pregunta sobre una paraula amb diversos significats i que em provocava certs dubtes en la lectura.
Aquí va la definició:
Laïc:
1 adj Que prescindeix de la religió. Escola laica.
2 m i f Persona que no és eclesiàstica.
Tenint en compte el punt 2, podem preguntar què és eclesiàstic:
1 adj Relatiu o pertanyent a l'Església.
esp Relatiu o pertanyent a l'Església considerada sota el seu aspecte jurídic i sociològic.
2 adj Relatiu o pertanyent al clergat. Hàbit eclesiàstic.
m CRIST Clergue.
Només volia compartir això, perquè hi ha certes paraules que a mi em generen dubtes quan les sento, perquè jo (com a mínim jo) les tinc assimilades d'una forma, i és curiós com poden representar coses molt diferents quan són dites per diferents persones.
Per tant, quan jo llegeixo aquest post (que sense haver acabat de llegir crec escrit amb molt respecte) arribo a un punt que dius: "Un catòlic practicant pot ser laic? Per suposat." I jo et diré, un catòlic convençut (no capellà) ÉS laic segons per qui i si seguim la definició 2. de laïc i la 2. d'eclesiàstic. Què curiós el vocabulari.
En un altre moment, podríem discutir la següent pregunta que fas: "Un laic convençut es pot casar per l’església? Per suposat" requereix pràcticament d'un post de reflexió, si més no per a mi. Hi ha matisos, i moltes consideracions a fer. Poder, segur que pot... això no ho discutiré, però ai, el respecte? on el deixem?
Bé, no vull polemitzar molt que és un debat molt sensible i puc donar a entendre moltes coses que no crec, però tampoc volia quedar callada.
Vaig a continuar llegint el post... ;)