Un espai obert a la reflexió, la crítica i el debat.
Novetats
La Jove Guàrdia Pallaresa avança i a mesura que passa el temps, ella també es transforma, buscant noves formes de presentar-se en públic, i adaptant-se al seu context. Perquè res és immutable, perquè els coses estan subjectes al canvi
La cita
"Es realmente impresionante qué porquería de sistema es el capitalismo, que no le puede garantizar ni a su propia gente empleo, no le puede garantizar salud, la educación adecuada; que no puede impedir que la juventud se corrompa con las drogas, con el juego, con los vicios de todas clases." Fidel Castro
Som la generació perduda, la que no es compromet per res ni pretén establir una vinculació amb la societat que l'envolta? Som la generació ni-ni, la que tant se'ns en fum les possibilitats que ens presenta l'avui per construir-nos un futur? Cada vegada hi ha més col·lectius i institucions que se sumen a aquest discurs que criminalitza els i les joves. Podem trobar des de programes de televisió de suposat grup mediàtic “progre”, fins a articles de periodistes a sou de les grans fortunes d'aquest país que llencen el mateix missatge: si la joventut té problemes, és perquè són una ganduls, hedonistes, individualistes... Davant la suposada barbarie juvenil cal que alcem la veu tots i totes i denunciem aquells i aquelles que des de la seva tribuna matí a matí ens llença merda.
Les paraules no són senzilles paraules ens explicava Gramsci. Quin interès hi ha per definir homogèniament a tot un col·lectiu de la població sota un mateix patró. Jo en destacaria dos d'importants: l'interès polític de problematitzar la qüestió juvenil per donar solucions ad hoc i l'interès econòmic d'avançar en el lliure mercat en els països de l'Europa continental.
Que des del govern de la Generalitat de Catalunya, i concretament des de la seva Secretaria de Joventut, una de les principals campanyes sigui la difusió de sobres de sucre amb marca Joventut és simptomàtic que alguna cosa falla. Però la Secretaria de Joventut no és la causa del problema, tan sols és un element més presoner d'una perspectiva que pretén construir un jove fictici, d'acord amb un model de jove prèviament configurat.
Aquesta perspectiva ens defineix als i les joves, en tant que etapa plena de la vida, que comença sobre els 16 anys, quan et fan fora del Club Súper 3, i acaba quan el carnet jove de La Caixa ja no t'ofereix descomptes per anar al cine. Joves que compartim unes problemàtiques i vivències comunes. Aquesta perspectiva serveix tant per aquells que acte seguit comencen a elaborar un llistat interminable d'etiquetes per definir aquest col·lectiu, en funció del moment, com també per a l'acció política d'arrel caritativa, fomentant les polítiques afirmatives de joventut o discursos postmoderns sobre els i les joves.
Cal fer front a aquest discurs, desmantellar-lo en base a senyalar les mentides que porta incorporat. Per començar, la més gran mentida de tota aquesta farsa: que la joventut és homogènia. Hi ha diferències importantíssimes en funció dels recursos de partida, o sigui la classe social d'origen, amb que compta una persona jove que generarà diferents tipus de joves en una mateixa generació. També hi han diferències que tenen a veure en el model social i model productiu conjuntural. O sigui, que segons les condicions socio-econòmiques que estructuren a un país, trobarem un tipus de joves o altres.
Segons l'EPA 2007, el 57'3% de la població entre 16 a 29 anys estava ocupada i el 8'7% estava a l'atur. Aquestes dades generals del 2007, on encara no havia començat el desencadenament més dràstic de la crisi econòmica, ja ens comencen a ensenyar perfils diferenciats. Per què no ens preguntem per el motiu que hi hagi joves que compaginin estudis i feina, joves que no estudien i altres que esperen acabar tota la seva trajectòria acadèmica per incorporar-se al mercat de treball. Serà que no tots els joves són iguals? Serà que hi ha diferències entre ells i elles?
Mentre des dels governs es continuï pensant la joventut en tant que joves, i per extensió com a persones situades en una etapa de la vida, les polítiques que es destinin en aquest col·lectiu estaran enfocades a l'existencialisme pur i dur, perquè es continuarà pensant en aquella frase tant nostrada que diu que l'edat ho cura tot. Però no és un problema d'edat! És un problema que té els seus orígens en el model productiu de la nostra societat, en la forma com es desenvolupen les polítiques públiques i en la conceptualització imaginària d'un col·lectiu que està condemnat a l'etiquetatge permanent: l'eterna joventut.
Amb aquesta entrada, em plantejo tornar a la trinxera digital després d'uns mesos d'inactivitat. I torno per donar suport a la lluita que estan duent a terme homes i dones, però especialment dones, del sector de la neteja. La seva reivindicació és clara, i sóc del parer que no cal donar-hi moltes voltes ni saber de lletra per entendre la seva demanda, i per posar-se al seu costat.
El sindicat, les CCOO de Catalunya, ha realitzat una feina increïble al costat d'aquestes dones. Les ha organitzat, les ha donat instruments, estima, coratge i força i sobretot no les ha fet sentir soles. Aquesta és se'ns dubte un dels més importants factors a l'hora de llençar-se al carrer: estar al voltant de companys i companyes que com tu, saben que val la pensa sortir al carrer i reivindicar una situació que ens és injusta. Avui són les companyes de la neteja, i avui aquesta entrada és per elles. Visca el 8 de març! Visca el dia de la dona treballadora!
Us adjunto a sota la ressolució aprovada pel primer Comitè Central del Partit dels i les Comunistes de Catalunya després de la celebració del XIIè Congrés.
“Netegem els salaris baixos i la precarietat del nostre sector”
El Comitè Central del Partit dels i les Comunistes de Catalunya reunit el dia 6 de març de 2010 manifesta el seu suport a les reivindicacions i a les mobilitzacions que estan duent a terme les treballadores i treballadors de la neteja d'edificis i locals de Catalunya.
Aquest és un sector de treball molt feminitzat, són moltes les dones que treballen en la neteja, amb uns horaris complicats, condicions salarials molt baixes, jornades interminables, prestant els seus serveis en dos, tres i fins a quatre centres de treball diferents i contractes en precari. Tot i ser en general una ocupació en males condicions cal dir que a més les dones pateixen la doble segregació ja que la majoria treballen en les categories professionals menys valorades, mentre que els pocs homes que hi treballen ho solen fer en categories superiors.
Justament , el fet que la majoria de persones que treballen en aquest sector siguin dones fa que sigui una feina poc valorada, invisiblilitzada tot i que és absolutament imprescindible per al funcionament d’escoles, hospitals, oficines,...
La lluita per reclamar la negociació d’un conveni digne del sector, per millorar les condicions laborals de les treballadores i treballadors de la neteja és una lluita justa i necessària.
Els i les comunistes del PCC reclamem que es reconegui i valori la importància social de la feina que fan aquestes treballadores i que rebin un tracte social just. Així com reiterem el nostre suport a les seves mobilitzacions.
Comitè Central del PCC Barcelona, 6 de març de 2010
Em mires com un entomòleg observa a un insecte clavat en una agulla. En veritat sóc l'insecte però vivent: menjant i copulant per sobreviure. No hi ha temps per aturar-me a contemplar les formes que s'assemblen a la meva. Tot és irreversible: viure i morir. Se'm complica, però, l'afany: he de saber què sóc, on vaig, per què? Massa preguntes per intentar de contestar-les en vol rasant, tot fressa d'èlitres, brevíssim, sobre l'aigua.
He visitat al doctor Mata al seu despatx de la Universitat Politècnica de Catalunya. Feia nou anys des de la darrera vegada que ens havíem vist. Em rep amb l'entusiasme dels grans genis. I a poc a poc anem establint conversa. L'excusa passa pel museu. Entrem dins, un cop la porta de seguretat s'obre al dipositar la targeta pertinent. I allà dins, entre minerals, fòssils i meteorits, la dialèctica ens encercla.
Parlem de la vida, de la política associada a lo quotidià, del panorama internacional. Tot en mitja hora. El punt àlgid de la conversa ve precedit de la següent frase: “el canvi climàtic no és el que és diu. Les transformacions del clima i de l'ecosistema no són conseqüència d'un canvi dit climàtic, sinó d'un canvi geològic. Cal parar atenció als canvis dels períodes geològics que són les principals transformacions que poden determinar l'entorn particular”.
La discussió es posa interessant. Li pregunto per l'impacte humà en els cicles naturals. Em respon ras i curt: és mínim. És mínim tot i que a nivell local afecti, i aquests siguin notoris. Però la importància no és el clima, sinó la geologia. Entenc que cal fer una translació de prismes, i enfocar amb les lents geològiques.
Un detall: no t'has adonat que en comparació a altres anys, al Pallars per exemple, hi ha més vegetació? O sigui més verd? Això és degut a un increment del diòxid de carboni, però increment en termes geològics, o sigui, no pas per un increment dels últims cinc o deu anys.
Més endavant em parla del seu colega Romero, alcalde per IU d'Andorra (Teruel). A Andorra es crearant més llocs de treball de l'indústria minera. Es projecta una cimentera. El Mata l'adverteix que els verds s'hi tiraran al damunt. Però cal esperar que el control d'una cimentera per part dels de La Izquierda sigui des de la lògica de la sostenibilitat, cosa que no podria ser d'altra manera.
Però el que no pot ser és que un sector que no està gens mort, com el de la minería, no estigui impulsat. Cal apostar-hi, i apostar-hi com una alternativa més a la nuclear. El doctor Mata apunta que és necessari que des de l'esquerra es facin propostes per aquest sector, des d'un punt de vista industrial i d'acord amb els criteris que sempre han caracteritzat a la nostra tradició: d'acord amb la natura.
Tot això, acompanyat d'un fort impuls del sector de les energies renovables i dels llocs de treball associats a elles.
Ens acomiadem amb un: fins la propera company! Tot un plaer comptar amb l'amistat d'un home que fa de la geologia un llibre d'aventures del Capitan Trueno.
Aquest és un espai obert a la paraula, des d'on es pretén opinar del que passa al nostre voltant, sense tancar la porta a ningú i sense mossegar-nos la llengua. Sigueu benvinguts.
Lluís Monerris Pes
