Som la generació perduda, la que no es compromet per res ni pretén establir una vinculació amb la societat que l'envolta? Som la generació ni-ni, la que tant se'ns en fum les possibilitats que ens presenta l'avui per construir-nos un futur? Cada vegada hi ha més col·lectius i institucions que se sumen a aquest discurs que criminalitza els i les joves. Podem trobar des de programes de televisió de suposat grup mediàtic “progre”, fins a articles de periodistes a sou de les grans fortunes d'aquest país que llencen el mateix missatge: si la joventut té problemes, és perquè són una ganduls, hedonistes, individualistes... Davant la suposada barbarie juvenil cal que alcem la veu tots i totes i denunciem aquells i aquelles que des de la seva tribuna matí a matí ens llença merda.
Les paraules no són senzilles paraules ens explicava Gramsci. Quin interès hi ha per definir homogèniament a tot un col·lectiu de la població sota un mateix patró. Jo en destacaria dos d'importants: l'interès polític de problematitzar la qüestió juvenil per donar solucions ad hoc i l'interès econòmic d'avançar en el lliure mercat en els països de l'Europa continental.
Que des del govern de la Generalitat de Catalunya, i concretament des de la seva Secretaria de Joventut, una de les principals campanyes sigui la difusió de sobres de sucre amb marca Joventut és simptomàtic que alguna cosa falla. Però la Secretaria de Joventut no és la causa del problema, tan sols és un element més presoner d'una perspectiva que pretén construir un jove fictici, d'acord amb un model de jove prèviament configurat.
Aquesta perspectiva ens defineix als i les joves, en tant que etapa plena de la vida, que comença sobre els 16 anys, quan et fan fora del Club Súper 3, i acaba quan el carnet jove de La Caixa ja no t'ofereix descomptes per anar al cine. Joves que compartim unes problemàtiques i vivències comunes. Aquesta perspectiva serveix tant per aquells que acte seguit comencen a elaborar un llistat interminable d'etiquetes per definir aquest col·lectiu, en funció del moment, com també per a l'acció política d'arrel caritativa, fomentant les polítiques afirmatives de joventut o discursos postmoderns sobre els i les joves.
Cal fer front a aquest discurs, desmantellar-lo en base a senyalar les mentides que porta incorporat. Per començar, la més gran mentida de tota aquesta farsa: que la joventut és homogènia. Hi ha diferències importantíssimes en funció dels recursos de partida, o sigui la classe social d'origen, amb que compta una persona jove que generarà diferents tipus de joves en una mateixa generació. També hi han diferències que tenen a veure en el model social i model productiu conjuntural. O sigui, que segons les condicions socio-econòmiques que estructuren a un país, trobarem un tipus de joves o altres.
Segons l'EPA 2007, el 57'3% de la població entre 16 a 29 anys estava ocupada i el 8'7% estava a l'atur. Aquestes dades generals del 2007, on encara no havia començat el desencadenament més dràstic de la crisi econòmica, ja ens comencen a ensenyar perfils diferenciats. Per què no ens preguntem per el motiu que hi hagi joves que compaginin estudis i feina, joves que no estudien i altres que esperen acabar tota la seva trajectòria acadèmica per incorporar-se al mercat de treball. Serà que no tots els joves són iguals? Serà que hi ha diferències entre ells i elles?
Mentre des dels governs es continuï pensant la joventut en tant que joves, i per extensió com a persones situades en una etapa de la vida, les polítiques que es destinin en aquest col·lectiu estaran enfocades a l'existencialisme pur i dur, perquè es continuarà pensant en aquella frase tant nostrada que diu que l'edat ho cura tot. Però no és un problema d'edat! És un problema que té els seus orígens en el model productiu de la nostra societat, en la forma com es desenvolupen les polítiques públiques i en la conceptualització imaginària d'un col·lectiu que està condemnat a l'etiquetatge permanent: l'eterna joventut.
- article publicat a El Queixal núm 51.
|
L'autor ha eliminat aquest comentari.