Jove Guàrdia Pallaresa

Era magnífic. De fet no podem parlar d'una cosa passada perquè cada dia, si les components que adequadament s'intercalen entre elles estan a punt, succeeix el fenomen. Una posta de Sol realment bucòlica. I és per desatacar-la, perquè al meu parer no hi ha gaire cosa més en aquell indret inhòspit que els nostres llibres de text ens ensenyaren que s'anomenava el "Pla de Lleida" o la "Depressió Central".

Perquè no fotem, és lleig, i molt! Quantes vegades he pensat en la tristor que em suposaria viure en aquella zona!? Un munt! De fet, l'únic que té a ressaltar precisament és l'expressió més rupestre, i que en certa mesura esdevé mínim comú denominador de totes les zones allunyades 10 km d'àrees industrials. Però el Pla és diferent. És molt més que una zona rural. És lleig. Perquè és inhòspit. M'agrada mirar bé els camps, treballats per l'home, cultivats. La tonalitat de la terra, diferent segons la temporada. Una cosechadora al capvespre. Entre ombres d'arbres que delimiten els trossos. De fons, el Sol de ponent, prenent un ataronjat envermellit, segurament de vergonya, per tot el que ha tingut que enllumenar durant el dia.

Sona Facto i tot es transforma observant des d'una finestra enorme de l'Alsina Graells en una imatge que traspúa l'impressionisme . I la barreja de sensacions estimula el pensament.

Resistència, canvis, caciquisme, costums, pobresa, modernitat, superflu, treball, bestiar, Sol, pluja, broma, pedra, boira, collita, turisme, grua, obres, martin-fadesa, estafa, misèria, caciquisme, diners, molts diners, més deutes, el Noguera, gent, persones, poblacions, desert, esperança, falsa esperança, felicitat, riure, veïns, amistat.

Torno a Barcelona després de passar un cap de setmana curt a La Pobla. Baixant amb l'Alsina penso amb la gent que reiteradament, deixo enrera cada cop que pujo de visita. La meva família. Els meus amics. La meva gent. La meva, els meus, la meva... un miratge. I des de la ciutat acabo de reflexionar. Em ve la imatge del camp de la Depressió Central ( i tant depriment). Tot un gustasso per la vista, no ho negaré! Penso amb els meus padrins que tota la vida han viscut sota uns conceptes i per uns conceptes, justos i honrats, treballadors del camp. Però que tot i això continuen opinant que Jordi Pujol va ser la salvació d'aquest país i que cal que Convergència i Unió torni a guanyar. Després però, et poden donar, sense saber de lletra, lliçons de marxisme teòric, per coses que senzillament han de ser justes, de calaix. "On s'es vist que si una empresa va malament per culpa de l'amo siguin els empleats els que la paguin!".

Tornaré a pujar. La Depressió Central estarà allà, esperant el pas de l'Alsina Graells direcció al Pallars. Un estol de moixons sortiran volant de l'asfalt calent pel Sol. I ens fascinarà. Què ridícul.