Jove Guàrdia Pallaresa

Quant les coses són incommensurables és d'agrair argumentar el perquè de tan agosarada afirmació. Però resulta que sovint, la racionalitat s'escapa de les mans i les explicacions senzillament no són vàlides per falta metodològica. Aflora una component proscrita en l'àgora pública, i apareix el ser romàntic en el sentit de la subjectivitat i el plaer.

En tot cas, quantes vegades no hem sigut capaços d'explicar-nos? Quantes vegades ens han interrogat senzillament per incomprensió? Precisament perquè el que expliques no en vol saber d'interrogants. Potser perquè els interrogants són malicisosos, i en el fons no busquen conèixer, sinó que el seu objectiu es destruir. Potser perquè no es parteix d'una relació benavinguda, i per tant prejudicis, tòpics i rumorologia vària entren en el joc. Sigui com sigui jo considero que és incommensurable per totes aquestes coses, per la falta de raó, per la bellesa en les formes, per el pols que manté en l'espai públic -enfrontada amb tothom, assassinada massa cops i volguda morta molts més- i pel respecte a la dignitat.

De sombra, sol y muerte, volandera
grana zumbando, el ruedo gira herido
por un clarin de sangre azul torera.

Abanicos de aplausos, en bandadas,
descienden, giradores, del tendido,
la ronda a coronar de los espadas.

Se hace anicos el aire, y violento,
un mar por media luna gris mandado
prende fuego a un farol que apaga el viento.

Buen caballito de los toros, vuela,
sin mas jinete de oro y plata, al prado
de tu gloria de azucar y canela!

Cinco picas al monte, y cinco olas
sus lomos empinados convirtiendo
en verbena de sangre y banderolas.

Carrusel de claveles y mantillas
de luna macarena y sol, bebiendo,
de naranja y limon, las banderillas.

Blonda negra, partida por dos bandas,
de amor injerto en oro la cintura,
presidenta del cielo y las barandas,

rosa en el palco de la muerte aun viva,
libre y por fuera sanguinaria y dura,
pero de corza el corazon, cautiva.

Brindis, cristiana mora, a ti, volando,
cuervo mudo y sin ojos, la montera
del aureo espada que en el sol lidiando

y en la sombra, vendido, de puntillas,
da su junco a la media luna fiera,
y a la muerte su gracia, de rodillas.

Veloz, rayo de plata en campo de oro
nacido de la arena y suspendido,
por un estambre, de la gloria, al toro,
mar sangriento de picas coronado,
en Dolorosa grana convertido,
centrar el ruedo manda, traspasado.

Feria de cascabel y percalina,
muerta la media luna gladiadora,
de limon y naranja, remolina
de la muerte, girando, y los toreros,
bajo una alegoria voladora
de palmas, abanicos y sombreros.

Rafael Alberti

Anterior/Post-Catàleg