“Els joves no participen perquè se’ls foragita de tot arreu: del mercat laboral, del parc d’habitatge, de les ciutats i del dia”
La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia acaba de publicar un monogràfic sobre joventut i polítiques públiques. L’estat de la joventut a Catalunya 2007, escrit per Sílvia Luque (Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques de la FFG) i Jordi Serrano, codirector de la Fundació, ens parla de tu a tu sobre les problemàtiques que la població de 15 a 29 anys es troba quotidianament , fenomen que ja ha estat tipificat amb el nom de precarietat juvenil.
La senzillesa amb què s’exposen els arguments i la força que prenen un rere l’altre fan d’aquest informe una obra transgressora on la reflexió sobre els nous conceptes que estigmatitzen la joventut (el mileurista, l’abstencionista, el passota, el funcionari, etc.) són catapultats del centre de la discussió per resituar-hi aquells elements de fons: els canvis en les relacions laborals i les seves repercussions en les diverses esferes de la societat: la política, l’econòmica i la íntima o privada.
LA JOVENTUT A CATALUNYA
Partint de la relació entre els estudis formatius i les expectatives professionals, aquesta primera edició focalitza el seu interès en aquells mecanismes de reproducció social des de l’àmbit acadèmic, en les condicions d’ocupació laboral que posen els joves en situacions de precarietat i risc, en les polítiques públiques pensades per garantir l’accés a l’habitatge i en la involucració de la joventut dins l’espai associatiu, com a indicador de participació d’aquest estrat de la població en allò públic.
ELS PODERS FÀCTICS MANTENEN EL CONTROL DE L’OPINIÓ PÚBLICA PERQUÈ ES CULPABILITZI ELS JOVES DE LA SEVA PROBLEMÀTICA
El camp és exhaustiu i tracta els quatre pilars bàsics que avui endarrereixen els processos d’emancipació juvenil, trencant tòpics viciats que estereotipen el jove com aquell individu que viu a casa dels pares per comoditat fins ben passada la trentena, sense treballar ni estudiar, sense interès ni iniciativa per prendre responsabilitats, sense metes ni objectius reals que vagin més enllà de la festa del cap de setmana, sense intencions d’emanciparse. L’element clau que fomenta aquesta falsa imatge rau en les formes de desenvolupament de les polítiques públiques.
¿On se situa l’accent? ¿Per a qui es legisla?
Recuperem aquí la idea de la joventut apartada i marginada de la societat. Els poders fàctics continuen mantenint el control de l’opinió pública perquè es culpabilitzi els joves de la seva problemàtica concreta. Alhora, es promociona el debat generacional en comptes d’enfocar les contradiccions en termes de conflicte de classe. Com diu Vicenç Navarro al pròleg de l’estudi, la pobresa de l’estat del benestar espanyol és fruit d’un domini conservador en la vida política durant molts anys. Evidentment, es més que necessari que les polítiques públiques no siguin només un instrument de millora d’un col·lectiu concret, sinó que abastin la seva totalitat, i de manera transversal, al conjunt de la societat, fixant el seu punt d’equilibri en la redistribució de la riquesa, tant econòmica com privilegiada. Si s’és capaç d’avançar en aquest aspecte, s’estarà treballant per garantir unes condicions dignes de d desenvolupament, tant per a la joventut com per a tota la població civil.
Article publicat a l'Avant (num.958)
Anterior/Post-Catàleg
|
.jpg "Avant, òrgan central del PCC")
