Està testat científicament i se'n demostra la seva veracitat. Se n'ha fet una sèrie d'experiments controlats per tal de demostrar-ne el seu comportament. Les estadístiques confirmen que la majoria de la població compresa entre els 30 i els 55 anys és propensa a. Es podria continuar així fins a infinit. Actualment aquest tipus de sentències formen part de l'imaginari col·lectiu de les societats occidentals i la seva utilitat rau en ser instruments per tal de consolidar un producte, justificar el desplegament d'una mesura política concreta o legitimar un codi de valors (i fins i tot una moralitat) concret.
Hi ha moments en que les condicions materials que succeeixen al teu voltant emprenent tal envergadura i monstruositat que no et pots estar de qüestionar si potser hi ha quelcom de raonable en tota la literatura sobre les etapes cícliques de la història humana i els processos de repetició d'aquesta. Prenguem dos exemples ben contemporanis per tal d'il·lustrar el que pretenc expressar.
Resulta que l'estar gras és contagiós. Científics, amb la refutació que això els incorpora, han provat que l'obesitat és una malaltia que es contrau en relació al medi i per tant és contagiosa. Aquesta és la última variable que ha introduït l'equip que ha estat estudiant les repercussions i correlacions de l'ambient en interacció amb el sobrepès. I és interessant com ha fet el salt aquest fet a l'esfera pública. S'ha experimentat entorn aquesta hipòtesi per tal de poder explicar d'una forma empírica com les relacions socials afecten també (a banda de qüestions fisiològiques, genètiques, etcètera) a la constitució física. Els mitjans de comunicació n'han fet ressò amb titulars tals com: "L’obesitat, malaltia contagiosa", i el subtítol: equip de científics demostren que... No està gens lluny del tractament que es fa des del màrketing publicitari en la venta de productes.
Quasi simultàniament, hem conegut un nou cas de "vaca boja". L'Scrapie és una malaltia animal inclosa dins del grup de les encefalopaties espongiformes transmissibles, però que, a diferència de les 'vaques boges', "no suposa cap risc per a la salut pública". Els mitjans de comunicació ja ens han ensenyat imatges on es veu una pila gegantina d'ovelles sacrificades. I l'alarma ha saltat. Tot i que se sap que no es contagiós per als humans, altra vegada s'han representat davant nostre escenes tant rocambolesques com les d'un grup de tècnics especialitzats, ben equipats amb roba aïllant, mascaretes, guants i tota la indumentària possible perquè constatem el risc al que estem exposats.
Aquestes dues anècdotes ens serviran per avançar una mica en un dels principals problemes que el raonament s'ha trobat des del moment en que es qüestiona les coses. La investigació científica contempla dos aspectes cabdals: 1) l'escrutini i descripció d'allò observable i 2) la construcció d'hipòtesis i teories. Volem explicar i ens servim d'una sèrie d'instruments per tal de poder fer intel·ligible allò que estudiem, observem i analitzem. La ciència en sí doncs, és aquell conjunt de coneixements que ens proporciona un magma interpretatiu del nostre entorn.
Els fets observats, el nostre objecte d'estudi s’explicarà des del seu punt de vista material (allò que és), formal (allò que li atorguem), eficient (allò que produeix) i final (el perquè existeix). Aquesta és la cadena causal que s'utilitzava a l'antiga Grècia per donar cos a respostes. En part, se'n podria fer una extracció i anomenar la vella cadena causal de la següent forma: descripció - explicació - predicció - teoria. L'evidència colpeja fort però, ja que el descobriment de fets no sempre pot aïllar-se conceptualment de la corresponent teoria, fent-ne de la causa final, del perquè, un dogma. Durant l'època escolàstica es va muntar tota una estructura per justificar l'existència divina com a estudi dels fins o propòsits d'aquesta. Les causes finals passaven a ser premisses, arguments i conclusions.
Però en part, no deixa de ser una concepció de l’entorn que parteix del plantejar les coses com un tot o distingint la matèria de la forma. Discussió que ja enfrontava les idees d’Aristòtil amb les de Plató. Es tracta del “problema dels universals”, la confrontació entre la realitat ideal i material traslladada a les ciències que tenen per objecte l’entramat social. La realitat està construïda per conceptes universals o pels individus als quals s’apliquen aquests conceptes? La influència aristotèlica dins l’època escolàstica fou clau en la construcció teòrica i la separació de fe i raó durant els segles XII i XIII.
La reacció a les totalitats orgàniques d’aquest realisme radical (les idees existeixen com a tal, sent reflex dels objectes) o d’un nominalisme més moderat (distingint matèria i forma) dóna forma a tota un corrent positivista, que sota el nom de l’empíria aborda les explicacions partint de tres principis bàsics: 1) la unitat del mètode científic, 2) l’existència d’un cànon o ideal metodològic, pautat per les ciències exactes, que estableix el grau de desenvolupament de les altres ciències i 3) la subsunció de casos individuals sota lleis generals hipotètiques. La predicció passa davant la finalitat teòrica. La raó és doncs instrumental.
Aquest tipus d’explicacions, dites mecanicistes, causals, veien com les construccions de models ideals i lleis generals eren per si mateixes entrebancs per a l’explicació científica des de la vessant de les disciplines humanistes. Van apareixen noves expressions que diferencien entre les ciències explicatives, aquelles que busquen fenòmens generalitzables, de les que busquen comprendre peculiaritats individuals. Windelband separava la ciència entre la nomotètica (lleis generals) i la idiogràfica (l’estudi descriptiu de l’individual). La influència de l’escola neokantiana per la superació del positivisme ortodox és molt important alhora de comprendre el decurs de la història del pensament. Però no només Kant i els seus deixebles, sinó que Hegel deia: la llei és una connexió intrínseca que ha de ser apresa per comprensió reflexiva, no la d’una generalització inductiva establerta per observació i experimentació. Droysen prengué aquesta idea per distingir entre les ciències explicatives i les ciències de la comprensió. Tot i això, la comprensió de l’explicació en allò quotidià deixa molt poc marge de distinció, ja que l’explicació ens proporcionarà una comprensió de les coses.
Expliquem perquè els fenòmens siguin intel·ligibles teleològicament, en la seva finalitat. No expliquem per determinar abans de comprendre la seva predictibilitat a través del coneixement de causes eficients, a través d’hipòtesis inductives. Igualment, la construcció de l’explicació no pot venir donada a priori per un imperatiu preestablert, ja que de ser així, l’explicació és transforma en farsa. Retornem doncs al concepte primer, a la ciència com expressió del que hem caminat conjuntament. I el camí mostra com tot i ser un poble savi, la saviesa no s’ha retornat al poble tal i com li pertocaria.
.jpg "Avant, òrgan central del PCC")
