Jove Guàrdia Pallaresa

La calor dels diumenges estiuencs ens fa sers extremadament sedentaris, almenys mentre dura la jornada, tot esperant que caigui el sol per comprovar si encara recordem que és això de la mobilitat. Precisament per això, res millor que els diaris dels diumenges, rebotits d’articles d’opinió, suplements d’estiu, reportatges, classificats extremadament llargs, i un enorme etcètera de pàgines i pàgines. A mesura que llegeixes, et venen ganes de riure. Rialles plenes, sinceres, davant el que ens depara el dia a dia.

Pel que sembla, les redaccions dels principals diaris del país també tenen el síndrome pre-vacacional, el qual es descobreix per la morrinya que t’agafa, la vagància, i les ganes de fer volar coloms. Efecte que queda plasmat després en els articles publicats al respectius diaris. Què passa? Per què sempre, durant l’estiu, el rigor periodístic queda reduït a la pàgina de necrològiques? Exagero, ho sé, però penso que és necessari per donar un petit toc d’atenció als qui són canal de transmissió de la informació.

I encara que sembli mentida, durant l’estiu continua succeint coses. Llegeixo que els EEUU insta a la Xina a revaluar la seva moneda. Una breu, petita, mig amagada, però que potser és la notícia més interessant de tota la jornada. El conflicte es troba entre el valor de canvi del yuan (la moneda oficial xinesa) i el creixement econòmic de la República Popular de la Xina. Aquesta “desproporció” no ajuda gens a les exportacions d’altres països i provoca un desequilibri important a les balances comercial (exportacions - importacions) de les economies més competitives, com la dels EEUU.
Sense abandonar el camp dels fluxos econòmics globals, trobem la segona breu. El Fons Monetari Internacional deixa el Banc Central d’Equador. Potser seré un ingenu, però a mi em sembla una notícia sorprenent, i en canvi, el mitjà en qüestió tant sols en dedica dotze línies d’una petita columna, encara més sorprenent. Rafael Correa declara que no vol relacionar-se amb institucions com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional per corruptes i incompetents.

No deixen de ser dos exemple del tractament de les notícies, del com són transmeses i dels interessos que hi ha al darrere per destacar una en contra de les altres. Mentrestant, se’ns continua informant de la situació crítica de CiU en relació a les aproximacions de Duran al PSOE. I se’n continua traient suc, doncs avui un altre diari generalista ens explica amb pèls i senyals la estratègia del PSC per desgastar al federació nacionalista. Com a curiositat ressalten una resolució aprovada pel Consell Nacional de les joventuts convergents (JNC) desmarcant-se de les declaracions del líder unionista. Una filtració estranya i un sarcasme majúscul per part de la línia editorial del diari.

Acabem sentint una vegada rere l’altra el mateix: CiU, l’estatut, les mutacions d’ERC, l’ETA del PP, l’ETA del PSOE. No és gens estrany que la ciutadania a la qual s’informa estiguin més que avorrits. Però això sí, mentre les veus crítiques estiguin focalitzades, marginades i aïllades, es continuarà donant pompa i tribuna als que interessa que siguin escoltats. Ridícul. Senzillament, una vegada més, m’agafen ganes de riure amb el desig que les rialles arribin a les orelles dels editors, dels grups empresarials, del senyor Polanco o el senyor Lara, entre altres. La informació per al poble, però sense el poble, la nova versió despòtica del poder: el despotisme periodístic.