Jove Guàrdia Pallaresa

L’escletxa s’ha obert en el moment que una força política situada a l'esquerra gestiona el Departament d’Interior de la Generalitat. Mentrestant, als mitjans de comunicació el cos dels Mossos d’Esquadra és notícia de portada dia rere dia. Al mateix temps, com si es tractés d’un mal de panxa, es van constatant moviments d’intranquil·litat enmig la gran piràmide jeràrquico-organitzativa de les forces d’ordre de la Generalitat.

Precisament són moltes les discussions que s’han generat des de l’esquerra en el moment que Saura decideix prendre el comandament del Departament d’Interior. No és el motiu d’aquest text, sinó que més enllà de la casuística que va fer prendre aquesta decisió, l’anàlisi de les repercussions que s’han generat fins a data d’avui és tan o més interessant. Qüestió que també ha portat un grapat de literatura esquerrana, sobretot després de les últimes actuacions dels Mossos d’Esquadra davant els moviments socials de Catalunya. Per citar-ne un exemple, trobem a la xarxa un article d’opinió arrel del cas kubotan, i relacionant-ho amb altres capítols foscos dels Mossos d’Esquadra. Aquest article, “Reflexions entorn la contradicció de les esquerres a la Conselleria d'Interior”, juntament amb els seus comentaris, és avui, un dels materials més interessants per copsar la tensió entre l’esquerra parlamentària, extraparlamentària i les dissonàncies que es donen en un i altre lloc.

L’esquerra té la responsabilitat de plantejar amb fermesa quin és el model que avui vol promulgar per avançar en matèria de justícia social. Per això cal obrir espais de debat davant l’actual ordre social, el concepte de seguretat i l’exercici de força que aplica l’Estat.

Recorregut

Fixem-nos en els clàssics davant la seva concepció de l’Estat i la seva evolució fins arribar a les democràcies representatives actuals. Hobbes (1588/1679) legitima l’Estat a través de la seguretat i la conservació d’aquest, mentre la comunitat es beneficiï d’un ens sobirà (una personificació), dotat de força irresistible per imposar la seva voluntat i garantir així la seguretat de tots els seus membres. La criatura política és compara amb la d’un deu mortal. L’únic factor que la debilitaria fóra la pèrdua de raó. Aquests eren els fonaments dels Estats Absoluts sense límits que van precedir els petits estats feudals.

A partir de la Pau de Westfalia, al 1648, se senten les bases del que seria el nou Estat Liberal, on apareix la figura del ciutadà com a part d’aquest, podent intervenir en la vida política de l’Estat. Així es conceben quatre drets fonamentals: el dret a la vida, el dret a la integritat, el dret a la llibertat i el dret a la propietat. La defensa d’aquests drets passa per la llei, sent monopoli estatal, que reflexa la voluntat del ciutadà-propietari. Aquest canvi copernicà, on ja no és el sobirà qui està per sobre l’Estat, sinó el dret, fomenta l’aparició del vell Estat de Dret, on es confia en conceptes com tolerància i llibertat des de la confiança, única confiança, en la competència lliure i espontània del mercat per augmentar les riqueses disponibles i fer-ne la deguda distribució. Aquest sistema es garanteix a través de la “llei com a expressió de la voluntat general” com deia Rousseau, i del “dret com a garantia del dret” a expressió de Kant. Locke i Montesquieu abans però, ja van aportar elements per tal d’incidir en el seu desenvolupament: la divisió de poders i el govern representatiu. Ens trobem amb el reconeixement dels drets individuals, concebuts com a naturals.

Rousseau i Jefferson són els qui auguren pro una societat aglutinada en una sola classe en la que “tots els homes tinguessin propietats suficients per treballar com a productors independents, i en la que ningú tingués propietats del tipus o la quantia que els permetés convertir-se en una classe explotadora (C.B. Macpherson: La democracia Liberal y su época)”. Aquesta proclama mostra en primera instància quins eren els factors estructurals que conduïen el procés de transformació cap a l’Estat Liberal, principalment l’avenç de les tècniques de producció i la liberalització del mercat.

Durant la segona meitat del segle XIX, fins a la segona revolució industrial, apareix el que acadèmicament es coneix com l’Estat Liberal Democràtic. Es focalitza amb la revolució de 1849, d’on sorgeix el concepte de 4t estat, el moviment obrer organitzat. Tot i continuar mantenint l’ordre, el poder polític es troba al davant amb unes relacions productives que li són desfavorables. D’aquí comença a sorgir la pinça amb els sectors conservadors (aristocràcia, monàrquics), i culpar al moviment obrer d’aquells processos d’inestabilitat, inseguretat i caos. Tot i això, si es volia mantenir aquell statu quo, era necessari cedir. Així que es reconeix el dret d’associació, llibertat d’expressió i el “sufragi universal”. Així neixen els partits de massa (constituïts per organitzacions obreres), però que amb el temps, van ser plagiats per partits conservadors. Tanmateix, a mesura que els nous partits proletaris entren al parlament, aquest va perdent poder.

L’època de les revolucions burgeses va incrementant la seva intensitat i tensió a mesura que s’avança en la lluita de classes per part del moviment obrer i les seves estructures de mediació política. Tot i així, l’evolució de l’Estat en base a la seguretat i la garantia d’uns drets que no evolucionen com ho fa la societat civil, continua mantenint una estructura semblant. Com va dir Max Weber, en la frontera entre el segle XIX i el segle XX, l’Estat és aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori reclama (amb èxit) per si el monopoli de la violència física legítima.

En certa mesura, es podria ser agosarat per afirmar la legitimació de l’Estat com a conservador de poder i garantia de la luxúria per part de la classe dominant (l’aristocràcia, la burgesia, l’alt empresariat). L’explosió del totalitarisme i feixisme a l’Europa del segle XX és degut a la por a perdre aquella seguretat i control de poder per part de les classes poderoses. La Gran Guerra s’estén entre una barreja d’interessos econòmics i deliri nostàlgic de l’època imperial, que com diu Marx al 18è Brumari de Lluís Bonaparte, “tots els grans fets i personatges de la història universal es produeixen dos cops. Una vegada com a tragèdia i una altra com a farsa”.

No es d’estranyar que durant el segle XX curt els processos polítics de l’Europa occidental s’hagin centrat entorn al manteniment de la “pau social”, a definició dels diferents règims establerts, via la repressió i ús de la violència avocant una vegada més a la preservació de l’ordre i bé comú. L’actual règim parlamentari de l’estat espanyol no és altra cosa que l’evolució de tot aquesta sèrie d’esdeveniments. Democràcies mancades de força i legitimitat alhora d’alçar-se com a sobiranes.

Aquestes dissonàncies es coneixen bé, i estan senyalitzades per avançar. Més enllà de “l’ordre i progrés” comtià, sense misticismes ni esglésies alçades al positivisme, avui percebem com l’Estat de Dret continua desenvolupant una funció marcadament tendenciosa. Per tant, ja no és ser agosarat, sinó exposar la constatació d’un fet. I l’esquerra que ha de fer? La resposta es troba al carrer, es troba en aquelles institucions on hi té incidència i es troba en els espai de discussió que construeix per avançar.

"Tenim les eines per canviar el món"

La contextualització històrica mostra com precisament la lluita de classes és la clau de volta enmig d’aquesta escletxa que s’ha obert entre la preservació de l’ordre avançant i assolint fites, i la garantia de l’ordre per continuar sent al mateix lloc. El kubotan és l’última anècdota, lamentable anècdota, que s’ha protagonitzat des dels Mossos d’Esquadra, tensant encara més l’escenari on s’ha de moure fitxa. L’esquerra, des de feia massa temps, torna a dirigir, si més no de forma institucional, els cossos de seguretat i manteniment de l’ordre del país. Però el carrer és estret i ple de corbes. Des d’una estructura interna dels mateixos Mossos d’Esquadra, on no s’han generat canvis i continuen alts càrrecs i responsabilitats de l’època Pujol. Al mateix temps, la campanya de desgast i mort electoral que s’ha impulsat des de la dreta catalana, i recolzada per els Mossos d’Esquadra, està donant fruits. S’acusa de situació d’inestabilitat, inseguretat i caos, apuntant al Departament d’Interior com a responsable d’aquest estat. Tot, perquè Interior es gestionat per una marca electoral amb un tradició política considerable. Talment com si Tocqueville o Mill tornessin entre els morts, i amb ells la tradició ultra-liberal del pensament polític.

Ara toca fer autocrítica entre aquells actors que si més no tenen responsabilitat política en els afers de seguretat ciutadana. Ningú n’és immune per més que es vulgui resoldre la compostura a cop de pamflet. S’han comès errors i no és gens recomanable obviar-los. Tanmateix, l’enuig i lluita que s’ha mantingut i escenificat durant la campanya electoral municipal, utilitzant els escàndols dels Mossos d’Esquadra com a principal punt de confrontació de programes, no deixa de ser una falta greu de respecte cap al debat de les idees. Serà que no és coneix quin és el model repressiu de la dreta? Serà que és coneix quina alternativa proposa l’esquerra extraparlamentària? Senzillament, s’ha fet palès la urgència d’un debat profund sobre el què fer davant una policia que ha demostrat ser hereva del despotisme il·lustrat. I més enllà, com gestionar, sense caure en pous sense fons, un àmbit el qual històricament ens ha perseguit, reprimit i torturat.

Anterior / Post-Catàleg