Començo avui una sèrie d’articles encaminats a parlar de la política municipal. Principalment centrant-me en aquells municipis de muntanya, petits, que no passen dels 3.000 habitants, com és el cas del meu, La Pobla de Segur. La intenció que a priori en tinc és la d’analitzar aquest sub-món municipalista en el que no en pots fer cas de les sigles, però que tot i això, malauradament les sigles reclamen explicacions.
Com suposo que deu succeir a més d’un poble de les característiques de La Pobla, la política municipal no pot ser explicada a través de les pautes estàndards que s’utilitzen alhora de definir processos polítics. És a dir, no hi ha color polític darrere per justificar una sèrie d’actuacions. La justificació rau en aspectes, massa cops estrictament personals, o apel·lant al bé comú. Tot i això, els partits i són presents, i no estaríem sent fidels a la realitat si els obviéssim. Des de la transició fins a les passades municipals el Pallars s’ha caracteritzat per la polarització política. El bipartidisme es va apuntalar, sent l’esquema genèric que encara avui persisteix en moltes viles. Així CiU i PSC-PSOE formaven l’únic tipus d’actor polític del territori. Aquest bipartidisme s’aguditza un cop definits i establerts els Consells Comarcals, ja que la importància de control era majúscula per esdevenir poder hegemònic en tot el territori. L’estratègia partidista va ser: anem a menjar-nos-ho tot. Plataformes o llistes independents, que es presentaven sense cap tipus de sigla al darrera es van veure subtilment persuadits per l’engranatge partidista, passant a ser la llista de CiU o del PSC-PSOE d’un o altre poble. Aquesta és la composició d’avui en dia de la major part de llistes d’aquests dos partits a muntanya, mantenint com a careta i aval de vida unes federacions fantasmes.
Massa cops aquest bipartidisme polític del que parlem s’ha vist cobdiciat per enfrontaments personals, pica-baralles familiars que venen de lluny i que en el terreny polític l’estructura del partit els ha permès aprofitar-se d’un substrat material per conduir la batalla a l’espai de les idees i el poder. No dista tant el projecte dels qui encapçalen la llista de CiU, dels qui van per PSC-PSOE, sinó que les diferències es troben en qüestions més aviat privades. En aquests últims anys però, un tercer actor ha entrat de ple en la vida política pallaresa. Parlem d’ERC. Aquesta tercera formació realment hagués pogut esdevenir una alternativa al model que tants anys perdurava. Llistes sota ERC en la que la major part dels integrants eren independents. Però després de quatre anys que ha passat? Primer que aquells independents han desaparegut, i tots són militants d’Esquerra. Segon que, tot i la imatge alternativa que ERC podia utilitzar, realment va utilitzar el mateix sistema per crear llistes als pobles pirinencs. L’alternativa d’Esquerra s’ha anat diluint a mesura que avançava el temps i no s’han recollit fruits.
I ens tornem a trobar a tres mesos vista dels comicis municipals. Els partits tenen certs problemes per crear llistes i sembla que de moment un cop més no se’ls hi ha passat pel cap de crear llistes obertes, sense la sigla que massa cops el que fa és uniformar en comptes de transformar. Tres mesos en que la tensió de segur s’incrementa, i on comencen a aparèixer pamflets i plataformes totalment oportunistes per desprestigiar a un grup i facilitar la feina a uns altres. Sóc del parer que la qüestió municipal no la podem menysprear fent que la política partidista general faci de guia en allò local. És necessari que sorgeixin grups unitaris amb un projecte municipalista potent i real, i que no els hi calgui donar explicacions a ningú més que no sigui les habitants del municipi en qüestió. No es pot condicionar la política municipal a les lluites entre partits. I la unitat de la que parlo pot ser perfectament establerta entre militants de diverses organitzacions socials i polítiques, que consensuïn un programa de govern i que treballin conjuntament, ara sí sense cap tipus d’eufemisme, pel bé comú.
.jpg "Avant, òrgan central del PCC")
