Un espai obert a la reflexió, la crítica i el debat.
Novetats
La Jove Guàrdia Pallaresa avança i a mesura que passa el temps, ella també es transforma, buscant noves formes de presentar-se en públic, i adaptant-se al seu context. Perquè res és immutable, perquè els coses estan subjectes al canvi
La cita
"Es realmente impresionante qué porquería de sistema es el capitalismo, que no le puede garantizar ni a su propia gente empleo, no le puede garantizar salud, la educación adecuada; que no puede impedir que la juventud se corrompa con las drogas, con el juego, con los vicios de todas clases." Fidel Castro
Interrompo el silenci del gener examinador, per escriure un post que considero més que necessari, per molt que alguns ho acabin etiquetant d’oportunista. Ja fa massa dies, Laura Crespo, periodista de La Vanguardia, publicava un article parlant de la mala salut del “rock català”. La seva argumentació es basava exclusivament en allò amb que no pots argumentar: prejudicis, tòpics i falses etiquetes. Però una vegada més, hi ha qui s’ha cregut molt savi per dictar i decidir, apuntant al diari del conde Godó frases tan cèlebres com aquesta “me parece toda igual y que me resulta decepcionante que nadie logre componer algo que no suene a lo de siempre”.
Personalment, trobo descepcionant que professionals dels mitjans de comunicació ens dediquin perles com aquesta. Potser, es què, com bé anota el blocaire Joaquim Vilarnau, no deixava de ser una innocentada. Tan debò! Es que si que deixa ben clar l’article de la periodista de la Vanguardia és el seu estancament. Pel que sembla, s’ha quedat amb els quatre grups que per una banda o altra sonaven més fa deu anys, recuperant-los i criticant que no són innovadors, que no exploren noves fórmules musicals i que això acaba resultant un punt en contra per la viabilitat de la música en català. Això sí, generalitzant-ho, per suposat. Un cop feta la crítica, continua, anant més enllà, i com era d’esperar, entrant en la segona estigma de la música catalana: les subvencions. “(...) que se relacionen determinadas ideas políticas con determinados grupos o letras es algo que al final, es cansino y nada tiene que ver con hacer o no buena música”, però si que té a veure amb forçar que es relacioni cert grup musical amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat, forçant el no donar cobertura mediàtica alguna per titllar el moviment musical de “polititzat”. I jo em pregunto, i els mitjans de comunicació què fan llavors? És què ells no prediquen en pro d’un o altre predicador?
Aquí és on rau la diferència potser. S’introduïa des de la blocaire Aramateix, sobre la qualitat de la música catalana. La qualitat és problema de l’idioma, o és una altra cosa? I anant més enllà, si és prefereix, podríem fer una petita classificació entre la música de contingut i la música contingent. A partir d’aquí podríem establir qui és més oportunista en tot aquest món. Una pena tot plegat. La ofuscació de la Laura Crespo costarà d’aclarir, però confio que els qui es van deixar enredar per complementar l’article sàpiguen rectificar. Seria una pena.
Acabo amb un grup ben divertit, i fent-li cas al Pere Meroño, compartint la mateixa sensació d'impotència davant les dificultats de la música en català. Són molts grups, molts sons diferents, que comparteixen un mateix escenari, el del públic català (per començar), però que els hi fan males passades com no aixecar el teló quan convindria. Una última recomanació Laura, passejat per RXI. Som-hi Belda!
Aquest és un espai obert a la paraula, des d'on es pretén opinar del que passa al nostre voltant, sense tancar la porta a ningú i sense mossegar-nos la llengua. Sigueu benvinguts.
Lluís Monerris Pes