Jove Guàrdia Pallaresa

Després d'unes setmanes en que més d'un i una hem estat vivint les hores amb alta intensitat, a la fi em puc tornar a seure davant l'ordinador, prenent-me un temps per el que a vegades es defineix com un acte de narcisisme post-modern, o sigui, per al blog.

Així que amb cervesa en mà, pretenc explicar i justificar la meva absència a la bloquesfera catalana durant aquest temps (a excepció d'aparicions eventuals). Tot s'ha de dir que ordenar els esdeveniments des del 25 d'octubre fins avui no es feina fàcil. Punt a punt i pas a pas, que ens hem trobat durant aquest temps? , i sense enganyar-nos, què és el que, des de la modèstia del qui escriu, es ressalta durant aquest temps? Us convido a fer un petit anàlisi de conversa de bar partint del país per acabar tornant-hi.

Són molts els blocaires que ja han parlat (i altres que encara continuen donant-hi voltes) davant els resultats electorals regionals. Qui en fa un seguiment exhaustiu i molt ben documentat és el blocaire per excel·lència Saül Gordillo. Jo em remetre als fets, i el que em diuen és que una vegada més, des de les diverses opcions de vot que existien, els ciutadans de Catalunya han tornat a demanar un govern que prengui com a objectius principals el benestar social, el progrés des d'un punt de vista d'esquerra, la identificació en un projecte consensuat de país i sobretot les excepcionals expectatives que ens genera un projecte impulsat per una coalició (diga-li tripartit, diga-li Entesa Nacional de Progrés). Qui no entengui aquest anàlisi és que no ha acabat d'entendre les possibilitats que genera un sistema democràtico-representatiu com el que ens toca patir avui en dia. Personalment, trobo significatives les cassolades que es generaren dies després, i que tan bé han exposat companys i companyes blocaires (aquí un exemple). Més enllà, la Comunitat Autònoma Catalana té una sèrie de reptes a superar pels quals cal necessàriament un exercici de responsabilitat per part de totes les organitzacions que avui (tan si ho volen com si no) formen el teixit associatiu català.

Perquè per qui no ho sàpiga encara, al sud s'estan movent les coses, i el que ara escric m'omple d'orgull quan un Bloc prou consolidat i amb una energia i força insuperables avança per impulsar al País Valencià el canvi necessari per començar a dur les coses a bon port. Des d'aquí tot el meu suport per els companys i companyes que han superat velles discrepàncies i han sapigut enfocar un programa de govern amb uns eixos fonamentals no només per al País Valencià, sinó per a tot el conjunt. I això hauria de fer reflexionar al Principat. Quines són les forces de la dreta i de l'esquerra? No cal emparar-se en tesis Fusterianes (per bé que siguin interessants) per saber distingir entre amb qui es pot comptar i amb qui no. Està clar, parlo de l'Esquerra Independentista, agafant-ho com un tot, amb la qual, penso, que des d'altres formacions que han sapigut aglutinar en un mateix programa el discurs d'esquerres, haurien d'obrir llaços de col·laboració amb el conjunt que l'EI representa. Igualment, a l'Esquerra Independentista també li toca posar de la seva part i replantejar-se futures col·laboracions amb un sector que (potser peco d'ingenuïtat) no està tan allunyat com sembla.

Dos de novembre. Dia del CorreUniversitats. Dues organitzacions estudiantils com el SEPC i l'AEP (la primera ubicada en l'Esquerra Independentista i la segona en el que es coneix com l'Esquerra Transformadora) impulsen els diversos actes que, dins un programa enfocat a reclamar i defensar la integritat de la llengua catalana en el marc dels Països Catalans, com a espai de relacions socioculturals, amb una mateixa arrel identitària i amb uns objectius polítics comuns a assolir, es desenvolupen en l'espai universitari. Està clar, que entre aquestes dues organitzacions, qüestions com el nou Estatut d'Autonomia, les preferències en quan a la qüestió territorial, o les prioritats mateixes en la lluita estudiantil, poden variar (segons els plantejaments de la organització en sí, i també, i per mi més important, segons el plantejament de les persones que integren aquesta organització). Però si una cosa està clara, es que quan es necessari un marc unitari per reivindicar ja siguin qüestions identitàries, universitàries, o simplement de calaix (antifeixistes, contra el patriarcat, etc) aquestes dues organitzacions se saben trobar, parlar i arribar a uns acord comuns. Exercici que trobo interessantíssim, i sobretot un exemple a donar al que una i altra organització pot semblar representar.

El 16 de novembre l'entenc, des d'aquest punt de vista, com un element més a tenir en consideració. La PMDUP (Plataforma en Defensa de la Universitat Pública) es visualitza així, com a garantia que les coses podrien ser diferents, perquè la PMDUP es una realitat existent. I ja marxant del Principat, a València i Alacant altres PMDUP's s'han establert per unificar esforços i portar des d'un front comú la lluita i mobilització per la Universitat pública. Com deia al principi, molta gent últimament hem dormit poc i malament per assegurar un èxit en la convocatòria del 16. A posteriori crec que ara mateix tots i totes podem dormir tranquils, al veure que un cop més els objectius plantejats s'han assolit i que el jovent estudiantil combatiu continua en marxa per una altra cosa, diferent, al que avui es diu Universitat. No puc passar per alt l'agraïment als companys i companyes d'Alerta Solidària en el transcurs de la manifestació del 16. Un cop més, i molt a pesar de tots i totes, heu tornat a ser necessaris en el decurs de la post-mobilització. Si més no gràcies per ser-hi.

I avui, des del meu àmbit més pròxim, l'universitari, tot sembla apuntar a una bona entesa entre les forces d'esquerra que avui en dia treballen a la Universitat. Treball que no ens cansarem de repetir que es demostra al dia a dia, treballant per unes idees i no per unes sigles, enfortint les assemblees de facultat i campus, involucrant a tot aquell estudiantat amb certes inquietuds per la transformació social. I que no es mal interpreti el que exposo avui. En cap cas plantejo cap tipus de confluència ni res semblant, perquè precisament la riquesa de l'esquerra universitària real, avui en dia, la genera tant la gent que aglutina el SEPC com la que aglutina l'AEP. I es el treball per part d'ambdues organitzacions i el que es pot dur a terme conjuntament és el que fa diferenciar el sindicalisme real, del sindicalisme groc.

Acabant ja aquest conglomerat d'idees, m'agradaria emfatitzar en una última qüestió. El país es fa des dels moviments de base. El país el fa el poble. No es pot obviar les inquietuds del poble als objectius d'una organització. No es pot impulsar un travessa sense rems. Tant uns com altres tenim un potencial extraordinari que de saber-lo compartir el país i el poble estaria més a prop de les inquietuds de l'organització. Ens fa falta remar.