Un mes fa que ha començat el curs. N'hi ha hagut suficient per donar-se compte de les tensions, divergències, discussions, declaracions de tot tipus, i un llarg etc., però avui ningú pot negar que la Universitat torna a estar en boca de l'opinió pública.
La
proposta d'organització de les titulacions des del MEC (Ministeri d'Educació i Ciència) ha deixat a tota la comunitat universitària astorada. Quatre anys per al títol de graduat, definint-ne les característiques adjacents a aquest títol des d'una postura totalment rígida. El graduat ha d'estar preparat per accedir amb certa facilitat al mercat laboral, dins el gran entramat del sector tècnic. I per això està definit, per promocionar a aquests estudiants amb les habilitats competents que exigeix l'empresa. Més enllà, una bateria de justificacions que recorden a un show de comèdia dels anys vuitanta. Podeu trobar
aquí un primer anàlisi de la proposta.
Mentrestant, des dels passadissos de les facultats, sembla que tothom tingui coses més importants a fer, i una altra vegada la unitat d'acció per la defensa d'una Universitat pública es veu diluïda pels interessos particulars d'uns i altres. No faré volar coloms, ni pensaré en realitats paral·leles, perquè el que avui és pesa, sense poder desviar la mirada cap a altres horitzons. I el que veig no m'agrada. Durant quatre anys, s'han destinat esforços, temps, i recursos per encaixar de ple al nou leviatan universitari. Avui aquesta tàctica s'ha vist obsoleta. Imprescindible per formar a les noves promocions ja organitzades, però obsoleta per donar continuïtat al moviment. I ens trobem amb una frontissa, un “cleavage” que aguditza la situació. Arribem a la constatació que el moviment estudiantil és punki o no és. M'hi oposo. Entenc el moviment estudiantil, sense cap tipus de sigla, com la culminació d'un projecte i treball unitari, portat des de les unitats bàsiques d'aquest, des de cada facultat. Entenc la mobilització unitària com un espai de trobada de cada un dels agents que treballa dins aquesta realitat. Organitzacions estudiantils, sindicals, associacions culturals o col·lectius de tercer cicle, tot el conjunt d'entitats que comparteixen un mateix àmbit: l'universitari.
Faig una crida a la responsabilitat de tots i totes. La resposta de tot això es troba a les nostres mans, i cal ser-ne conscient. Aquest curs que tot just s'obre camí ja ha presentat els seus promotors: uns documents de treball enfront un nou pla d'estudis, una reforma de la LOU de mínims, canvis en la distribució del finançament de les universitats o la cada vegada major inestabilitat de les i els estudiants com a estudiants de ple dret. Al mateix temps, les problemàtiques localistes continuen, i els centres d'ensenyament es veuen incapacitats per una manca de recursos públics cada cop major, per la creixent endogamia intradepartamental, i per la pèrdua en la qualitat de l'ensenyament públic.
No cal esperar a cap Espai Europeu d'Educació Superior per alçar la veu i dir sense vergonya: on està la Universitat pública?
.jpg "Avant, òrgan central del PCC")
