| Novetats |
| La Jove Guàrdia Pallaresa avança i a mesura que passa el temps, ella també es transforma, buscant noves formes de presentar-se en públic, i adaptant-se al seu context. Perquè res és immutable, perquè els coses estan subjectes al canvi |
| La cita |
"Es realmente impresionante qué porquería de sistema es el capitalismo, que no le puede garantizar ni a su propia gente empleo, no le puede garantizar salud, la educación adecuada; que no puede impedir que la juventud se corrompa con las drogas, con el juego, con los vicios de todas clases."
Fidel Castro  |
| Mirades del Barri |
|
Sobre el nacionalisme |
| Les campanes encara toquen |
| De lo meu Pallars |
|
Presentació |
| Reflexió |
| Tast poblatà |
| La paraula ja dita |
|
Miquel Martí i Pol: Aramateix |
| Joan Salvat-Papasseit: Res no és mesquí |
| Espriu vs. Pere Quart |
| Maria-Mercè Marçal: Desglaç |
| Pere Quart: Corrandes de l'exili |
| Joan Margarit: Perdiu Jove |
| Joan Brossa: L'església catòlica espanyola |
| Joan Maragall: Oda a Espanya |
| Salvador Espriu: XVI, Llibre de Sinera |
| Maiakovski: Poesies inacabades |
| Vicente Huidobro: Las ciudades |
| José Martí: XXXVIII, Versos sencillos |
| Miquel Martí i Pol: Ara es demà |
| Joan Margarit: Filòsof en la nit |
|
| 
| 
| 
| 
| 
| |
| 22 d’octubre 2006 |
| De debats i de batuts |
No queda gaire per dir perquè ahir la bloquesfera catalana se’n va fer ressò a tort i a dret. Com molts d’altres, vaig ser un dels que va seguir el debat del Cuní des de la tranquil·litat que em proporcionava el plat de sopa que tenia al davant. Exquisit, el sopar. En quan al debat va ser realment avorrit. Encara gràcies del Mas i el Piqué que ens van proporcionar perles de primera qualitat. He de reconèixer que el “frikisme” va guanyar l’avorriment, i sort en vaig tenir, perquè sinó m’hagués perdut un final que riu-te’n tu dels Focs de la Mercè. Llegeixo que la camisa del Mas li anava gran. I tant gran! No li va servir per amagar bé els seus asos, i el Madí, tapat per una de les mànigues, estava que trinava. Ja ho diuen ja, preparat Cuní, no fos cas que t’enviïn a casa a partir del matí del 2 de novembre. Mentrestant, trobàvem a l’altre costat de la taula un senyor Montilla, callat, mesurador i fins i tot m’atreviria a dir cohibit. Les paraules que utilitzà estaven sobrecarregades de significació per l’equip assessor del carrer Nicaragua. Van ser senzilles i visuals, volent semblar properes a la gent, però al Zaragoza & Cia. els hi faltà audàcia, de la mateixa manera que al senyor Montilla li faltà oratòria. Un pas més enllà, i sorprenentment Carod-Rovira callava, mirava de reüll i deixava que el bigoti li amagués el rictus facial que el va acompanyar des de la seva arribada a la nostra. Davant, Josep Piqué. Va ser l’ànima de la nit. Es mostrava lleuger, deixat anar, còmode en un plató on sabia que no hi tindria res a perdre. Posats a fer, l’únic que guanyà va ser la ressaca de l’endemà al matí. I tancant la taula l’eco-socialista Joan Saura. Molts blocaires van apuntar ahir que una vegada més Saura va ser la crossa del PSC. Per què? Per ser l’únic candidat que des del primer moment va defensar a capa i espasa la gestió del tripartit? Per presentar des del primer moment una clara intenció d’apostar per la unitat d’esquerres? Ara bé, la major part de mitjans i blogs coincideixen en aplaudir la intervenció de Joan Saura. Llàstima que el Cuní no s’entengui bé amb els del carrer Ciutat (almenys és la impressió que dóna), perquè si fos diferent potser hauríem conegut l’esquerra de debò, sense interrupcions (ja vinguessin d’altres candidats o del moderador). Paràgraf a part es mereix la distribució dels candidats. Per qui no va veure el debat, els "honorables presidenciables" van prendre posicions a la taula depenent de la força actual dels seus grups parlamentaris. Així doncs, una formació ordenada racionalment de tal manera que sent el Cuní la utòpica “torre del coneixement”, com més escons més a prop seu es trobaven, i com menys escons més lluny. Fins aquí entenedor. Però els d’atretzo de TVC els i van jugar una mala passada (o no) als candidats. La forma de la taula obligava a asseure’s de la següent manera: el Cuní en un cap de taula, dos en un costat i dos en l’altre, i el cinquè ocupant l’altre cap de taula. La curiositat es troba en que a l’esquerra del senyor Cuní hi havia la representació nacionalista del parlament (CiU i ERC), a la dreta l’espanyolista (PSOE i PP) i a l’altre extrem de la taula, en front del senyor Cuní, ICV-EUiA. Millor no podia ser. I realment carregat de significació.
Diuen que el tripartit ha ressuscitat. Però les tenses mirades que Carod-Rovira va oferir durant tot el debat a mi no m’asseguren tal cosa. Es veritat que al final, Carod-Rovira va protagonitzar el seu únic enfrontament amb Mas arrel del ja conegut “serà president qui guanyi les eleccions”, fórmula que CiU utilitza per enganyar i que els traeix per la seva visió presidencialista d’unes eleccions parlamentàries. El líder d’ERC s’hi oposà, recordant-li que fins i tot un representant d’un partit minoritari podria ser el pròxim president. Això vol dir donar la mà al tripartit? Jo més aviat diria que això el que vol dir és: si ERC pacta amb CiU, ERC vol la presidència.
En quan als guanyadors i els guanyats em vaig trobar amb aquesta sorpresa tafanejant per la xarxa. Qui diu que més enllà de Fraga no se’n parla de nosaltres? Vosaltres mateixos, podeu treure’n les vostres pròpies conclusions. Hi ha qui diu que el guanyador va ser el senyor Cuní. Per mi qui guanyà no va ser altra cosa que el Caos, i això només ajuda a, com ja fa temps que avisa Saül Gordillo, l’abstenció.
|
posted by jordi @ 15:02  |
|
| 4 Comments: |
-
Més enllà del joc de partits
Països Catalans
Us deixo amb un alè d'aire fresc a tanta mediocritat (Cotlliure)
Carles Castellanos
[Article publicat al diari El Punt, 11-10-2006]
En aquest clima electoral, en què trobem partits i eslògans fins a la sopa, és bo preguntar-se si hi ha vida política més enllà dels partits i de les seves possibles combinacions poc engrescadores.
La política convencional es troba des de fa mesos sumida en una certa desorientació: mentre des del poder autonòmic del Principat (segrestat pels qui se senten més espanyols que catalans) es continua insistint en les excel·lències del nou Estatut, des de l’oposició “constructiva” no es para de plorar per les incapacitats del moviment nacional català.
En un any en què centenars de milers de persones han sortit al carrer en defensa de la nació catalana i del seu dret de decidir, diversos líders d’opinió no han parat de parlar d’una crisi general del catalanisme, interpretant que seria només deguda a la divisió, i que es podria corregir unint els esforços (i els vots) de CIU i d’ERC, com si la suma de l’autonomisme desinflat dels uns amb el tacticisme erràtic dels altres, hagués de garantir per ella sola un resultat en una orientació sobiranista.
-
D’altra banda el “catalanisme” governamental és, si més no, paradoxal: a mesura que el poder de la Generalitat de Catalunya ha anat quedant en mans dels que s’anomenen catalanistes (i d’esquerres), la presència de la llengua catalana a la CCRT ha baixat progressivament (en entrevistes, en anuncis, en cançons etc.), les referències catalanes han estat substituïdes progressivament per les espanyoles (seleccions nacionals espanyoles exalçades fins a la sacietat –un cop excloses de l’Estatut les seleccions catalanes - etc.). Sovint sembla com si no hi hagués especialistes ni mestresses de casa que es poguessin expressar en català i que les notícies més importants de tot el món es produïssin dins aquest espai ben poc universal que té el centre a Madrid etc ...TVC ha anat esdevenint una mala fotocòpia de TVE amb conductors en català ... com si el seu objectiu fos captar, amb programes provincians, clients catalans per a la cultura castellano-espanyola.
Aquest és el “catalanisme” del govern dirigit pel PSC-PSOE! El més sorprenent és que davant aquesta situació, els altres partits que també es reclamen de la catalanitat, sovint no semblen tenir-hi gaire res a dir.
En aquestes circumstàncies, quan es combina una certa sensibilització cívica pel dret de la nació catalana a decidir, amb un desori general del sistema de partits ... ¿no seria més lògic deduir que el que ha entrat en crisi és més aviat la via d’una reforma, autonomista o federalista, de l’Estat espanyol, la qual després del procés estatutari s’ha constatat que és impossible?
És per això que ara s’intenta justificar aquesta desorientació negant que existeixi un horitzó independentista, amb atzagaiades com les del president destronat quan assenyalava que no ens podem independitzar d’Europa perquè tots som europeus, o amb falses anàlisis que postulen com a innecessari un horitzó de llibertat nacional plena.
La vida política no s’acaba en el joc parlamentari que ara ens abassega; l’onze de setembre passat i les mobilitzacions a favor de les seleccions catalanes i per la solidaritat entre Catalunya i Euskalherria en defensa del dret a decidir per a les nostres nacions, han demostrat un cop més, si calia, que el moviment nacional català és ben viu. Que el reformisme del marc estatal (autonomisme, federalisme) tingui un paper cada dia més residual en aquest moviment, no mostra altra cosa que la decadència d’uns partits i d’una determinada política. Negar-se a veure aquesta realitat no farà pas que no sigui certa, ni impedirà que l’independentisme vagi apareixent com el nou referent entorn del qual s’hagin de situar les propostes de futur, més enllà del joc parlamentari de curta volada.
-
I ara diré la meva:
la veritat aquesta campanya electoral és una crida general a l'abstenció o a la pèrdua de respecte total a la política parlamentària o millor seria de saló.
Estem veient un baix nivell més propi de policastreria que no pas de política honesta i de valors.
Els lemes de les campanyes electorals són un zero. Encara se salven la d'ICV-EUiA malgrat em sembli insultant i ofensiu el lema "hi ha una manera decent de fer política i una manera intel·ligent de ser d'esquerres". La gent de la Directa ja van afegir el sublema "i a mi no m'interessen gens".
Però vaja malgrat la dèria de govern d'esquerres: sembla ser que aquest lema i aquesta via funciona en el si d'ICV. Si tornessin a l'oposició perquè aleshores el PCC votaria que NO quan convé i no recolzaria el Sí de conveniència per ser una força de "govern".
Suposo que la gent deu considera un mal menor votar ICV i aquesta pacti d'antuvi amb el PSOE, perquè així això "condiciona" el PSOE en les seves polítiques. Suposo que el raonament deu ser per aquest estil. No obstant, no ho entenc.
En què s'ha notat que hi hagi ICV a la Generalitat i als ajuntaments?
Si ICV hagués fet campanya contra l'Estatut, pel NO, ara estaríem debatent un Estatut o quelcom que el superés de major progressió i fons progressista i d'esquerres.
Però pitjor és el paper que ERC va jugar en aquest sentit. Quan estava a les mans d'ERC blocar el progrés de l'Estatut per dur-lo a referèndum, lluny d'això van propiciar que arribés el referèndum. Això és contrari al que ells predicaven respecte al respecte de l'estatut del 30 de setembre.
O sigui que cap de les dues forces moderadament d'esquerres, existents en el marc paralamentari ara per ara, no em mereixen cap garantia que serviran de passa per superar el marc establert, o l'actual estat de coses.
Considero que cal acumular forces per forçar una ruptura democràtica amb l'estatus quo actual.
De moment, jo votaré nul, que és el vot més útil en aquestes eleccions!
No donaré el meu vot a cap partit còmplice de la tortura!
Investigació de les Tortures de Torà!
-
A les municipals ja podré votar amb cara i ulls............
|
| |
| << Home |
| |
|
|
|
|
.jpg "Avant, òrgan central del PCC")
Més enllà del joc de partits
Països Catalans
Us deixo amb un alè d'aire fresc a tanta mediocritat (Cotlliure)
Carles Castellanos
[Article publicat al diari El Punt, 11-10-2006]
En aquest clima electoral, en què trobem partits i eslògans fins a la sopa, és bo preguntar-se si hi ha vida política més enllà dels partits i de les seves possibles combinacions poc engrescadores.
La política convencional es troba des de fa mesos sumida en una certa desorientació: mentre des del poder autonòmic del Principat (segrestat pels qui se senten més espanyols que catalans) es continua insistint en les excel·lències del nou Estatut, des de l’oposició “constructiva” no es para de plorar per les incapacitats del moviment nacional català.
En un any en què centenars de milers de persones han sortit al carrer en defensa de la nació catalana i del seu dret de decidir, diversos líders d’opinió no han parat de parlar d’una crisi general del catalanisme, interpretant que seria només deguda a la divisió, i que es podria corregir unint els esforços (i els vots) de CIU i d’ERC, com si la suma de l’autonomisme desinflat dels uns amb el tacticisme erràtic dels altres, hagués de garantir per ella sola un resultat en una orientació sobiranista.