Jove Guàrdia Pallaresa

Em fico davant l’ordinador i realment no sé ben bé per on començar. Són massa coses les que han passat en poc temps i sembla que de cop i volta haguem embogit, submergits en una situació totalment ridícula i fora de lloc, que una i altra vegada comporta que no es tractin els problemes com s’han de tractar, i que entre uns i altres ens entortolliguem en un laberint inacabable.

Què dir? Què fer? Actualment semblen preguntes difícils de contestar. Fullejo un diari: mentre alguns barcelonins continuen enfadats per un pregó poc entenedor, l’ajuntament aprofita per fer la feina a corre-cuita. Així, el senyor Hereu segons l’última enquesta aprova amb un Bé dels de Progressa Adequadament (P.A.). Sembla que ha guanyat avantatge en la cursa per l’alcaldia. Això sí, just començat el seu mandat-a-prova ens dóna una lliçó de caràcter: “Guerra contra l’incivisme” ho titulen els seus. Rigorós és com l’ajuntament es presentarà davant les festes de la Mercè, amb una esquadra policial impecable, vigilant que ningú faci el que no pot fer, que tothom camini al pas de la ciutat i que la Mercè sigui cívica o no sigui. Mentrestant a Sant Gervasi i la Bonanova podran dormir tranquils, perquè no seran coneixedors directes del que és el soroll de la nit (i no em refereixo al correfoc de la Mercè, o al concert a la fresca de la Plaça del Rei). Soroll de la nit, a causa de parets primes, de barris congestionats d’habitants, de gent que ja ha desesperat i es troba al mig de carrer sense saber que hi és, d’aquest soroll. I es clar, el civisme acordat a Sant Gervasi no es pot aplicar a Torre Baró, perquè primer s’hauria d’adaptar l’un a l’altre. Em sumo a un campanya que va suggerir un company: Per un alcalde o una alcaldessa treballadora!

I sense perdre de vista el carrer Nicaragua, l’atmosfera no és la millor. Després de l’enquesta que ahir va publicar El Periódico sobre la intenció de vot dels catalans, el PSC s’ha agafat a la bandera del Tripartit. Són més que necessàries polítiques d’esquerres que continuïn amb el desenvolupament del Pacte del Tinell, que es pugui desenvolupar les primeres legislacions adaptades al nou estatut des d’una perspectiva progressista, tocant de peus a terra i sabent gestionar correctament les diferents administracions. El tripartit ho va fer durant la seva primera legislatura. I el tripartit va esclatar per no entendre el significat dels governs de coalició. El conflicte d’interessos va pesar més que una gestió administrativa d’esquerres i catalanista. I ara, després d’una prepotència extrema del PSC davant les expectatives que podria provocar l’efecte Montilla, veuen que tornen a necessitar el tripartit per governar. S’aposta pel tripartit, no per un govern sumís al PSC, que en part, és el que va passar durant l’última legislatura, i és imprescindible deixar aquest concepte ven clarivident. El PSC, ICV-EUiA o ERC tenen el seu espai polític en el parlament, el govern de la Generalitat ha de saber qui és qui, i no juga a les mil i una cares. El portaveu del PSC és el portaveu del PSC, el president de la Generalitat no és el portaveu del PSC. I Montilla això ho ha d’entendre. La pregunta és si ho entendrà (millor no preguntar). Però aquí és on entra el joc que proporciona un govern de coalició d’esquerres. El govern ha de poder deliberar sense enrolar-se en posicions dogmàtico-partidistes. De fet, qui delibera està disposat a escoltar i a ser persuadit per l’altre, o que ell pugui persuadir l’altre. Si no s’accepten aquestes regles no hi ha deliberació que valgui. Les negociacions, es faran al parlament, on els diferents partits gaudeixen de l’espai adient per enrolar-se, radicalitzar-se i auto-marginar-se. ERC ara es mou entre dos aigües. Jo des de la modèstia li demano intel•ligència, i que es sàpiga comportar com es presenta a la població, com a partit d’esquerres català-republicà. Els hi demano que reflexionin sobre que significa això, i que sàpiguen seleccionar què és instrument en el seu nom i què és matèria-substrat. Després d’aquesta reflexió no es tindrà tants dubtes sobre quina és l’opció. Espero que el sentit comú faci la resta. Seria dur d’explicar pels qui encara pensem en l’esquerra d’ERC un futurible pacte CiU-ERC.

La pre-campanya dóna signes evidents de qui “politiquegen” i qui fa ús d’una política intel•ligent. Que CiU prometi el pagament de 4.000 euros durant sis anys pel tercer fill és la proposta més populista que he sentit fins avui en la política catalana. Una ajuda li diu universal, sense límits de renda feta pel respecte a la família. Començant per apuntar que avui la Generalitat té problemes pel pagament de les nòmines dels nous mestres, degut a una nefasta gestió feta durant l’anterior legislatura al tripartit i Maragall (l’última de Pujol), ja es inviable un pla d’aquestes característiques. Després, anant més enllà, i centrant-nos solament amb el pla, el considero erroni, mal plantejat i ineficaç. És erroni plantejar aquest tipus d’ajut universal, quan abans no s’ha fet un política pública destinada a sufragar les barreres econòmiques en que es veuen submergits els estrats més baixos de la població. Hi ha un mal plantejament en quan a el motiu: li diuen per als fills, per poder repoblar Catalunya que sembla que no hi ha manera, tot i que amb 10 anyets hem incrementat un milió de persones, i que la població nouvinguda dispari les estadístiques. Però igualment s’han de tenir fills. És ineficaç perquè no apunta al fons del “problema”. Podran optar a aquest ajut econòmic qui hagi decidit tenir fills. Aquesta decisió molt o pocs la prenen quan han trobat un punt d’equilibri en les seves vides, això és una vivenda digna, un treball estable amb un sou que més a més et dongui seguretat. Els de Sant Gervasi estaran contents vaja! En definitiva, propostes populistes que recorden al despotisme burgès.

Mentrestant, es situa a la població en una sèrie de debats estúpids que hauríem de ser capaços de transcendir. El ja tant esmentat xoc de civilitzacions (quan mal que ha fet Huntington!) ha arribat a nivells inadmissibles. Per la TV es discuteix, i la gent de l’islam ha d’arribar a l’extrem de presentar-se com a: persona que també pensa i raona, per desmentir la imatge de “l’altre” de l’enemic oriental, de lo desconegut. Per què avui, al 2006 encara hem de córrer tots quan el Papa de Roma diu o no diu alguna cosa? Per què la religió encara forma part de l’esfera pública? Són preguntes que em retornen amb exclamació i em colpegen, però són preguntes necessàries de fer.

En definitiva, tornem al cole! (públic!)