Jove Guàrdia Pallaresa

Diverses han estat les motivacions que m’empenyen a escriure i parlar com ara ho faré. La més important, però, és per contestar a una persona a la que davant la pregunta de si calia, si era necessària la caòtica situació de l’aeroport del Prat, li he respòs amb un mot. És aquí, on intentaré explicar el perquè i el que em porta a contestar amb un sí.

Algú coneix la norma de les sis “W”? En el periodisme de manual s’explica que tota notícia ha d’especificar sis interrogants: el què, el per què, l’on, el quan, el qui i el com. Avui, potser si que alguns interrogants s’han desvetllat, però la notícia mare ha estat desviada no cap a una problemàtica laboral, que més enllà d’aquell treballador d’Iberia, afecta també a tants d’altres que es poden trobar en situacions semblants; sinó cap al caos imperant de l’aeroport i les derivades conseqüències que aquesta ha produït.

I certament, ningú pot negar-ho. Centenars de persones aturades a les terminals veient passar les hores i la paciència. Cadascú amb la seva història particular, però tots i totes en aquell moment amb un factor comú: deixats estar de la mà de déu, i en conseqüència, tothom cagant-s’hi.

Divendres 28 d’agost. Inici de les vacances per milers de persones. Viatges planificats per bastants amb molt temps d’antelació, i de cop i volta, aquella petita “glòria” planificada amb temps s’esvaeix. Llàstima. Llàstima perquè realment són petites grans il•lusions perdudes que han portat dies de treball. L’espai d’evasió que el calendari laboral atorga s’ha esfumat. I es perden els papers per causa de la pèrdua de diners.

Les fal•làcies
Dels diners perduts: En defensa dels treballadors i treballadores, ells no són qui s’embutxaquen els diners. És l’empresa que per no perdre benefici estableix una sèrie de criteris per mantenir-los. Per una banda, totes les companyies que havien de transbordar passatgers dels vols d’Iberia, se’n renten les mans. Iberia, responent als clients, no nega que retornarà els diners, sempre hi quan es contracti un vol que costi el mateix. Ah! Quant en saben aquests grans lucratius de la mobilitat de masses. Qui pot aplaçar el seu viatge que planificava amb tres o quatre mesos vista, per d’aquí tres o quatre mesos, que serà quan potser costarà el mateix a causa de les dinàmiques de fluctuació dels bitllets d’avió? Evidentment una minoria ridícula. Però els mitjans de comunicació ja s’han afanyat a etiquetar: es tracta d’una vaga radical. I els dolents, la plantilla de treballadors.

De la imatge: A la seu del Consorci de Turisme de Barcelona es respira preocupació. Per una banda s’esperaven una gran quantitat de turistes per aquests dies, que també han patit el daltabaix de la vaga, al no poder aterrar avions al Prat. Per l’altra, per la imatge que això ofereix al client. El producte (la ciutat) s’erosiona quan tot no està sota control, i perd en qualitat. En conseqüència l’ajuntament respon fent una crida perquè s’arribi a un acord el més ràpid possible, i que cada part prengui part de la responsabilitat que li pertoca. S’acusa a la plantilla en vaga de corporativa, intentant així situant-ho, sense èxit, a l’altura de les anteriors vagues convocades pels pilots. Però qui realment actua de forma totalment corporativa és Turisme, al veure’s perjudicat.

Errors
La vaga: S’ha desencadenat un debat entorn la preservació dels drets individuals que tota societat de dret ha de preservar. Quan un dret sobrepassa per demés dels altres quina ha de ser la reacció de l’administració? En conseqüència la vaga s’ha batejat com a salvatge o radical. I certament és una vaga per a recordar, i aprendre. La qüestió que trobo rellevant és el caràcter espontani amb el que s’ha volgut abanderar aquesta mobilització. Desenganyem-nos, d’espontani aquests successos en tenen poc, potser és millor parlar de manca d’organització.

El dia: Enllaçant amb el paràgraf anterior, el 28 és per antonomàsia el dia per poder esdevenir al centre principal de l’agenda pública. En aquest sentit, era necessari, més que mai, avisar amb antelació. El dret a vaga, és un element que tota persona que ven la seva força del treball pot exercir, i s’ha de recordar. Però al mateix temps, l’exercici d’aquest dret, la lluita obrera, no és dignifica amb mecanismes de “factor sorpresa”.

Els clients/usuaris: Han estat ells els principals perjudicats, al veure’s sense l’empara d’un organisme que vetllés per les seves pèrdues. De fet, són ells els qui han perdut. La companyia aèria ha facturat els mateixos ingressos d’un dia normal. Subratllo el fet que d’avisar amb antelació, potser sí que la companyia s’hauria trobat amb més inconvenients per sortir-se’n.

En definitiva, potser ens trobem en un moment en que les vagues tradicionals ja no són notícia, i per poder traslladar la problemàtica només pots fer-ho a través del màrqueting. És la primera vaga que juga amb el sensacionalisme dels mitjans de comunicació, que és el que ven. Tot i això, encara no estem a l’altura dels grans arquitectes de la comunicació de masses, i la truita s’ha tornat a girar una vegada més en contra del treballador.