Jove Guàrdia Pallaresa: inici de... campanya?

Aquesta matinada s’ha donat el tret de sortida a les forces polítiques de Catalunya per demanar a la ciutadania una opció de vot al referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia. Consulta que es durà a cap el pròxim 18 de juny. Durant aquests dies ens trobarem pel carrer cartells, díptics o pancartes apuntant per una opció o altra. Des dels mitjans de comunicació ja es pot apreciar la batalla per mostrar qui argumenta millor la seva postura, traducció que ve a ser qui té més cobertura mediàtica. Ahir mateix es va poder observar, quan des de “La Nit al Dia” van retransmetre en directe els diferents actes d’inici de campanya. Punts a considerar: l’ordre d’aparició i els minuts d’emissió per a cada opció. Abans de continuar però, trenco una llança i aplaudeixo la professionalitat de l’equip del programa de la Mònica Terribas. Primer perquè tot i seguir un ordre d’aparició marcat per les quotes de representativitat, es va saber mantenir una quota de temps semblant per a totes elles. Segon, per un exemple clarivident de bon periodisme polític a través de petites entrevistes que van posar sobre la taula el creixen caos que s’apodera de les forces polítiques de Catalunya. Dit això, la guerra ha començat.

Ens asseguren que el referèndum no s’ha d’interpretar en clau electoral, que no existeix una batalla entre partits ( o si més no que són els altres els que la promouen), apunten que la campanya és per Catalunya... D’interpretacions n’hi ha per a tots els gustos. Ara bé, l’assegurar que s’encerta quan per una banda es diu “l’Estatut hipoteca Catalunya per uns llargs 25 anys” o per l’altra “l’Estatut dota a Catalunya d’una millor base financera per poder avançar en l’autogovern” no deixen de ser mitges interpretacions que comparteixen part de raó i part d’error. Perquè establir un canvi en la relació fiscal entre l’estat espanyol i Catalunya sense una discussió a fons de la política fiscal, d’aquelles mesures que s’apliquen a Catalunya en quan a la redistribució dels impostos equival a un "caminar sense avançar" que desemboca en un reajust de mínims en el que encara es hora que algú expliqui clarament en que i en quant consisteix per al bon desenvolupament de l’autogovern. Tot i això, l’Estatut no hipotecarà a Catalunya ni per a 25, 15 o 2 anys i mig vista. Perquè si la ciutadania de Catalunya, amb el seu exercici d’autonomia política, decideix aprovar l’Estatut, aquest no és motiu suficient per silenciar-nos. Gran contradicció trobaríem entre un poble certament actiu i implicat en el seu desenvolupament polític, econòmic, social i cultural i unes bases estatutàries de foment de l’autogovern , com perquè aquestes mateixes bases siguin les impulsores del silenci.

Sí, No: diferents postures, diferents interpretacions en cada una d’elles i sobretot més d’un mal de cap que ha provocat als qui en vista del ball de bastons, li hem volgut cercar una via coherent. Però aquesta coherència no existeix. Ni pels qui en fan bandera, ni pels qui n’haurien de fer però que a vegades sembla que la perdin. La coherència en la política parlamentària sembla que no s’hi acaba de trobar a gust. De fet la coherència com a concepte es bastant incòmode en quasi tots (per no dir tots) els àmbits. La mateixa coherència és incoherent. Però ara toca decidir, i ser conseqüent amb l’opció que es prengui. Demanaria una obertura de mires per part de tots i totes les que treballem per la consecució de la sobirania política catalana, per el dret a l’exercici de l’autogovern català. Analitzem els antecedents, tenint molt clar quines han estat les peces del joc en cada moment. No ens podem quedar només amb l’ocorregut a Catalunya, com tampoc amb un visió espanyola de la situació. L’anàlisi s’ha de fer, tenint en compte les dues parts.

Se’ns exposa un Estatut com aquell “monstre” que ens perseguirà durant els pròxims anys. Davant d’això només és pot dir una cosa, pels qui creiem amb la força i el desenvolupament de les classes populars: continuarem avançant! Desestimant el que va ser l’Estatut del 30, tenim al davant (la Generalitat ja l’ha començat a distribuir) un Estatut que fixa uns mínims organitzatius i de correspondència entre Catalunya i l’Estat. Mínims que no ens desenganyarem, s’han vist retallats per la social-democràcia burgesa espanyola i catalana, acusats des del més pur feixisme franquista, avalats sense criteri per una “esquerra transformadora” atònita i negats per l’independentisme ideològic, què com a tal s’enrola en les idees i deixa de banda la postura esquerrana que en altres ocasions la caracteritzat.

Ara venen 17 dies de lluita partidista, 17 dies que d’altra banda, encara que ens faran creure que el món s’acaba, continuaran passant coses, s’aniran aprovant reformes legislatives sense el més mínim ressò mediàtic (vegeu la reforma laboral o fiscal), i arribarà l’estiu. Que l’estiu ens empari a tots i totes.

Jove Guàrdia Pallaresa

Un espai obert a la reflexió, la crítica i el debat.